Entrevista a la periodista Sion Biurrun

Sion Biurrum periodista de TV3

Sion Biurrun cobrint l'actualitat de les comarques de Girona

Va néixer a Figueres però va estudiar a Girona fins el 1985. Llavors marxà a Pamplona a estudiar Ciències de la Informació a la Universitat de Navarra. Durant la carrera va fer pràctiques a El Punt; i el 1990 en llicenciar-se va començar a treballar a TV3. Ha treballat fent reportatges pel programa 30′ com “El viatge” o “El preu de la prostitució”. Actualment treballa cobrint l’actualitat de les comarques gironines a la delegació de Girona.

Quan eres petita què volies ser?

Quan era petita, volia ser moltes coses. M’encantava l’assignatura d’Història i em vaig plantejar ser mestre. També vaig voler anar a l’estranger a estudiar idiomes i treballar de traductora a l’ONU. Una vocació que va sorgir arran d’unes estades que vaig tenir la sort de fer un estiu a Irlanda i un mes a Nova York. Vaig descobrir que viatjar m’apassionava i de fet, sempre que he pogut he fet escapades a diferents llocs, tot i que encara em queden molts, molts indrets per conèixer. Finalment, quan va arribar el moment de decidir cap on volia anar, la meva intenció era fer teatre, volia ser actriu.

Quan vas decidir que volies ser periodista?

Jo explico sempre que sóc periodista per accident, però he descobert que no podria ser un altre cosa que el que sóc. La meva decisió va ser una mica imposada. Quan va arribar el moment de triar què volia fer en acabar els estudis em vaig plantejar anar a l’Institut del Teatre a Barcelona. Però a casa meva no els va semblar massa bé. Des de l’escola els van aconsellar que per les meves aptituds i capacitats podria ser una bona relacions públiques o periodista. El fet que el meu pare fos de Navarra ens va portar a mirar l’opció de fer la carrera a la universitat d’allà. Haig de dir que ser periodista és la millor decisió de la meva vida i que agraeixo moltíssim que els meus pares insistissin.

T’agradaria treballar en altres formats periodístics com la premsa o la ràdio?

Poc abans d’acabar la carrera em vaig plantejar que volia fer. Molts dels meus companys feien pràctiques a diferents mitjans. Jo en aquell moment pensava en ser corresponsal de guerra i havia demanat per entrar a la Universitat de la Sorbona de París per fer un màster de política internacional. Vaig tenir l’oportunitat de començar a fer televisió; i el mitjà m’ha enamorat. Quan em van comunicar que podia anar a París ja estava engrescada amb la feina. Ara en aquests moments és un idil·li que encara està molt viu i que dia a dia m’apassiona.

Tens preferència per cobrir o tractar determinats temes?

M’encanten el temes socials. Tot el que tingui a veure amb històries personals, però també m’agraden especialment els temes de successos. De fet vaig començar a estudiar criminologia fa un parell d’anys, però em va ser molt complicat compaginar la feina, la universitat i la família, així que ho he posposat per més en davant ja que aquest món m’apassiona moltíssim.

Actualment treballes cobrint notícies arreu de les comarques gironines, però també has fet reportatges pel 30′; què t’agrada més?

M’agraden molt més els reportatges del 30′. Inverteixes moltes hores, i per tant fas jornades molt més intenses i llargues, fins i tot caps de setmana sencers, però et permet aprofundir en el tema i parlar amb persones molt expertes en la matèria. El dia a dia en el telenotícies t’obliga a treballar a contrarellotge i de vegades no ens permet aprofundir tant com voldríem. Però també és cert que aquesta manera de treballar enganxa i provoca molta adrenalina.

Què és el que fa que un reportatge o una notícia arribi bé al públic?

Per mi cada notícia que faig a diari intento, dintre de les possibilitats, que sigui un reportatge. Per arribar al públic, jo crec que s’ha d’explicar una petita història. Un exemple particular serveix en moltes ocasions per poder entendre un fet més general.

Quina és la notícia o reportatge que més t’ha marcat?

En aquests més de 21 anys fent notícies hi ha moltes notícies que m’han marcat. Crec que potser per la manera de treballar i pel temps invertit, però també pel que vaig aprendre professionalment, crec que el primer 30′ que vaig fer, al costat de Carles Bosch, és el que més m’ha marcat. Treballar amb ell va ser una experiència impagable. Vaig aprendre moltíssim no només professionalment sinó també personalment. Va ser com un màster.

És difícil distanciar-se del factor humà en determinades notícies?

Molt, i un exemple és un fet molt recent. Ara fa uns mesos un pare va degollar a la seva filla en un barri de Girona. Quan em vaig desplaçar al lloc dels fets, només imaginar el que el pare havia fet amb la petita, saber que la germana estava dins el pis, em va deixar molt tocada. Em va costar molt explicar el que havia passat, perquè imaginar que algú pot fer mal a una criatura de 18 mesos és molt impactant.

Quina creus que ha de ser l’objectiu del periodisme?

Jo crec que els periodistes tenim l’obligació d’informar del que passa. Donar tots els elements necessaris per entendre el què està passant de manera que l’espectador, lector o oient pugui formar la seva opinió.

Què és el que més t’agrada de la teva feina com a periodista?

El que més m’agrada és poder tractar amb persones molt diverses i treballar en histories diferents cada dia. Però més enllà de la feina, però gràcies a la feina, tinc l’oportunitat de poder conèixer persones fantàstiques que en alguna ocasió s’han convertit en amics o amigues que ara formen part de la meva vida.

Quant a Xavier Bofill

A aquest gironí que es dedica a la recerca, quan arriba el cap de setmana ho deixa tot, bata de laboratori i provetes, per anar a córrer, pujar cims del Pririneu o viatjar per les seves contrades. Així que amb el bloc de notes a la mà, em proposo fer-vos cinc cèntims de tot allò que crec que us pot interessar.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Notícies, Societat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari