Això no funciona. Què és l’economia?

Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau

Conferència Arcadi Oliveres presentació del llibre “Això no funciona. Què és l’economia?” a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols

Més enllà de l’economia, el principal problema de la humanitat és la fam que provoca cada dia la mort d’entre 80.000 i 100.000 persones. Aquest problema és especialment greu si tenim en compte que al món hi ha un excedent en la producció d’aliments. Resulta evident que la solució a aquest problema no passa per redistribuir els aliments que es produeixen arreu del planeta sinó que passa per la soberania alimentaria dels països, és a dir que ells mateixos siguin productors dels seus propis aliments.

El juny del 2008 l’Organització de les Nacions Unides va xifrar en 50.000 milions de dolars anuals la inversió necessaria per reduïr la fam al món. Els fons d’aquest projecte tenien per objectiu dotar dels mitjans de producció necessaris, llavors i terres els països més pobres del món. Els estats membres de la ONU només van accedir a aportar a aquest fons contra la fam 8.000 milions de dolars anuals.

La paradoxa sorgeix quan el mes de setembre del mateix any als Estats Units entra en fallida la banca de Lehman-Brothers, i aquesta es rescatada amb 4’6 bilions de dolars; 92 vegades el que la ONU demanava solucionar el principal problema del planeta. Exemples similars a aquest de rescats de la banca amb costos astronòmics s’estan produint a casa nostra i en tots els països que refusaren lluitar contra la fam amb els projecte proposat per la ONU.

Mentrestant un dels objectius del mileni fixats per la ONU pels anys 2000 a 2015, el qual era reduir la fam al planeta a la meitat s’està doblant. Aquest fet denota la falta de voluntat dels països, malgrat haver-hi els recursos si es volgués, per afrontar un el principal problema que afecta la humanitat en el seu conjunt.

Tornant a casa nostra, el principal problema que ens presenta la situació econòmica en aquest moment són els 5 millons de persones aturades que no troben feina. En aquest sentit resulta interessant recordar l’exemple viscut a França amb Lionel Jospin. Aquest per tal de reduir un atur de 1’7 millons de parats a practicament zero imposà la mesura de reduïr la jornada laboral 40 a 35 hores setmanals. El govern per compensar la reducció salarial proporcional a les hores deixades de treballar, retribuï a aquests amb els diners que s’estalvià de la pensió d’atur de les persones que passaren a tenir feina.

Des del punt de vista històric no ens hauria de resultar tant estrany la reducció de la jornada laboral si tenim en compte que en temps de Charles Dickens al segle XIX es treballaven jornades de 16 hores diàries que progressivament es van anar reduïnt a 14, 12, 10 fins a arribar a les 8 actuals.

Pel que fa a la qualitat i equitat del treball cal destacar no les pujades o baixades del salari mínim sinó del que s’anomena la forquilla salarial. Aquesta forquilla salarial és el quocient dels salaris més alts i més baixos d’una empresa. Resulta interessant destacar que models de producció més equitatius com són les cooperatives aquesta es pot trobar en una relació de 1:3 o 1:9. Tanmateix, apareixen casos flagrants de desigualtat en empreses com General Motors als Estats units amb una forquilla salarial de 1:800 o en el cas de l’estat Espanyol amb el banc BBVA que la té a 1:750.

Pel que fa a la relació de l’economia amb l’estat del benestar és evident que aquest es veu afectat directament pel recursos que en aquest s’inverteixi. Es calcula que a Espanya hi ha un frau de 80.000 milions d’euros amb els impostos derivats del frau fiscal, l’evasió l’impostos i de l’economia submergida. Si tenim en compte que les pensions de jubilació, viduitat, orfandat i malaltia a Espanya costen 115.000 milions d’euros, només que es recaptessin els imposts que pertoquen totes aquestes podrien veure’s incrementades significativament.

Per altra banda destaquen els mecanismes que es generen en els països per evitar pagar molts diners en imposts. Aquest és el cas de la llei de grans fortunes a França o les societats d’inversió de capital variable (SICAV) que permeten el pagament de només l’1% dels interessos. Això suposa un greuge comparatiu si tenim el compte el 15 o el 20% que paga la resta de la població.

Aquestes situacions d’injustícia només es pot explicar si considerem la dependència que tenen la política i els partits polítics d’aquests poders fàctics que venen determinats pels poders econòmics i financers. Sovint aquestes dependències també condueixen al malbaratament de recursos en benefici d’interessos privats.

Davant d’aquesta situació sembla una bona opció optar per formes de banca més sensibles amb la societat. Aquest és el cas d’entitats de banca ètica com són Triodos Bank, Fiare o Oikocredit, entre altres. La banca ètica es caracteritza per invertir en temes que generin ocupació, en favor de l’educació i la cultura o de millora del medi ambient. Per altra banda també es comprometen a no invertir en borsa, armament, o altres finalitats poc ètiques.

 Un altre aspecte a considerar és la gran despesa que suposa pels estats la inversió miliar. L’estat espanyol el passat 2011 va gastar  1.300 milions d’euros, que hagués pogut destinar a la millora de les pensions que es va veure congelada, a la construcció amb una participació del 13% de l’Eurofighter, un avió de combat europeu. Amb una despesa diària de 54 milions, la inversió de l’estat en defensa és del tot injustificable.

Les darreres consideracions de l’Arcadi Oliveres han versat sobre l’impacte ecològic o petjada ecològica que han tingut els darrers 50 anys de la història de la humanitat pel planeta. Algunes d’aquestes evidències són els consum del 70% dels recursos petroliers del planeta, l’augment de 1’5ºC de la temperatura global del planeta que ha tingut com a conseqüència l’augment del nivell de l’aigua del mar (afectant particularment terrenys com les Maldives), la destrucció de la capa d’ozó o la contaminació de les aigües. Es considera que   a partir de 1986 es va traspassar el llindar de recuperació anual del planeta. És a dir que estem consumint més recursos dels que el planeta és capaç de regenerar.

Aquest fet de la petjada ecològica és especialment dramàtic si tenim en compte que la major part d’aquest consum del planeta és produït pels 1.000 milions de persones del primer món, sense tenir en compte els interessos de la resta dels 7.000.000 milions de persones del planeta.

Finalment s’ha tractat el tema de la immigració des del punt de vista econòmic com una necessitat per suplir la mancança de natalitat dels països occidentals. Aquest fet ha tingut com a conseqüència la manca del que es coneix com a persones de la segona edat, que són les que paguen les pensions dels més grans i la formació dels més petits. Segons el informe de presidència del govern l’aportació de la immigració a Espanya va deixar el darrer any més de 6.000 milions d’euros de benefici. També es preveu que a partir del 2015 al 2030 calguin per a la viabilitat del país, noves onades d’immigració del voltant de 250.000 persones anualment. Aquestes dades reforcen de nou des del punt de vista econòmic la insensatesa de posicions xenòfobes.

Quant a Xavier Bofill

A aquest gironí que es dedica a la recerca, quan arriba el cap de setmana ho deixa tot, bata de laboratori i provetes, per anar a córrer, pujar cims del Pririneu o viatjar per les seves contrades. Així que amb el bloc de notes a la mà, em proposo fer-vos cinc cèntims de tot allò que crec que us pot interessar.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ecologia, Economia, Internacional, Política, Societat, Solidaritat i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Això no funciona. Què és l’economia?

  1. Marta diu:

    Si us interessa Arcadi Oliveres, us convidem a la presentació del seu nou llibre “Diguem prou!”, que tindrà lloc el proper 26 de març a les 19.30h a Casa del Llibre (Rambla Catalunya, 36, de Barcelona).

    Aquí podreu saber més d’aquest llibre: http://anglepremsa.blogspot.com/2012/03/arriba-diguem-prou-el-nou-llibre.html

    Al Twitter @angleeditorial hem començat un concurs per guanyar “Diguem prou!” i dos lllibres més. És molt senzill:
    https://www.facebook.com/AngleEditorial?sk=app_208417429172371

Deixa un comentari