El deute extern

En el seminari d’avui, Iolanda Fresnillo del Observatori del Deute en la Globalització, ha parlat del deute extern en els països de l’Àfrica Subsahariana.

Aquest deute és el que tenen tots els països del món amb organismes i institucions públiques o privades, com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, pel fet de demanar crèdits bancaris. Tanmateix, el deute que tenen els països africans tot i no ser el més gran però els suposa un problema important en representar la major part de la despesa pública. Per fer-nos en una idea, Nigeria gasta per pagar el deute nou vegades més del que gasta en salut o educació.

Per altra banda, les ajudes que reben aquests països en concepte de les Ajudes Oficials al Desenvolupament per part dels països desenvolupats només representa una cinquena part del que paguen amb el deute. Aquest fet els impedeix desenvolupar-se i els obliga a malvendre els seus recursos naturals.

Fent un repàs històric, el deute extern dels països subsaharians comença quan el que eren les colònies dels països occidentals assoleixen la independència. Amb l’arribada d’aquesta han de fer fortes inversions per instaura els seus nous estats alhora que hereten els deutes dels seus colonitzadors.

Posteriorment, als anys 70 aquests nous països africans comencen a generar més deutes degut a la facilitat amb que els blocs soviètic i americà concedeixen els crèdits en funció de l’alineació política del país. També el Banc Mundial els ho facilita en un pla de millora de la indústria agrícola i alimentària, que més que buscar la modernització de l’economia persegueix que aquests països continuïn essent els productors principals de matèries primeres.

Ja en els anys 80 els governs neoliberals de Regan i Thatcher augmenten els interessos dels seus crèdits del 6% al 15%. Aquesta situació una crisi econòmica en aquests països fent que no puguin pagar. Per solucionar aquest problema i seguir cobrant, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, engeguen un seguit de “Plans d’Ajust Estructural” que suposen la venta de les empreses públiques, la reducció del deute públic a costa de la sanitat i l’educació. Aquest fet provoca que les ja dèbils estructures d’aquests països ho esdevinguin cada com més tot provocant un impacte nefast.

A partir del 2000 aquest deute s’estabilitza com a conseqüència de la reducció en els crèdits que se’ls dóna i de l’inici de les campanyes de cancel•lació del deute. Aquesta cancel•lació del deute de nou va acompanyada de la ingerència de les empreses internacionals en l’explotació dels recursos del país i de venta de les empreses públiques. Aquest és el cas de la llei de boscos i mines del Congo.

Per altra banda, també entra en joc la legitimitat del deute d’aquests països quan aquest procedeixen del finançament de règims dictatorials, la compra d’equipaments militars i bèl•lics. Aquest és el cas del Banc Mundial que ha finançat l’Apartheid després de ser declarat crim contra la humanitat per la ONU o el règim del Mugabe a Zimbabwe, considerat el dictador més corrupte.

També val la pena visitar per a més informació la web quideuaqui.org

Escrit el 12/02/2009

Quant a Xavier Bofill

A aquest gironí que es dedica a la recerca, quan arriba el cap de setmana ho deixa tot, bata de laboratori i provetes, per anar a córrer, pujar cims del Pririneu o viatjar per les seves contrades. Així que amb el bloc de notes a la mà, em proposo fer-vos cinc cèntims de tot allò que crec que us pot interessar.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Economia, Internacional, Societat, Solidaritat i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari