Girona al segle XV

Al 1410 va morir el rei Martí “l’Humà” i a la seva mort, no deixant successor directe, es van reunir a Casp els representants de Catalunya i Aragó per resoldre la qüestió de la successió al tro aragonès, decidint que havia d’atorgar-se aquest a Ferran d’Antequera, nét de Pere “el Cerimoniós”, per línia femenina. A propòsit de la sentencia de Casp, els síndics de Girona, Francesc Sant Celoni i Guillem Domenge, es van mostrar oposats a la decisió presa.

El rei Ferran d’Antequera descontent que el seu primogènit s’anomenés “Duc de Girona”, que en el mateix acte de la seva coronació a l’església del Salvador de Saragossa, també el va nomenar “Príncep de Girona”. Encara que la coronació del rei es va realitzar el febrer de 1414, el títol de “príncep de Girona” porta, en el document corresponent, la data de 19 de febrer de 1416.

Durant el regnat del rei Don Joan, aquest semblava afavorir les incidències que es venien notant entre els pagesos i els propietaris rurals del nord de Catalunya i, al 1462 van esclatar les primeres mostres violentes d’aquesta lluita que adquiriria caràcters de gran violència.

El moviment dels remences es va iniciar a la vall d’Hostoles, al no voler els pagesos les parts convingudes amb els propietaris; d’aquí el moviment va córrer cap a Besalú. A Santa Pau, 600 pagesos van intentar fer-se amb el castell i llavors es van fer amb el de Castellfollit.

Els Jurats de Girona van enviar al veguer per posar pau entre els amotinats, que van cometre alguns actes de violència, i seguidament la Diputació General de Barcelona, alarmada per la creixent virulència de la insurrecció, va determinar transmetre força a Girona per reprimir aquell moviment.

La Comtesa-Reina Joana Enríquez, esposa del rei d’Aragó, va manifestar a la Generalitat que ella aniria a Girona i amainaria aquell alçament.

Efectivament, el 15 de març va arribar a Girona i seguidament va convocar als Jurats de la ciutat per prendre algunes providències, trobant en aquests adhesió i col·laboració.

Les relacions entre la Diputació General i la Comtesa-Reina no anaven per bon camí des de feia algun temps i els diputats de la Generalitat van dirigir una carta als Jurats de Girona, demanant-los que s’adherissin a les decisions de la Diputació General. Els Jurats de Girona van contestar a aquella carta que per la “virtuosa provisió” de la Reina, els pagesos havien tornat a les seves cases i la revolta havia cedit.

A Girona, durant el mes d’abril, la situació va tornar a agreujar-se fins el punt que, davant les amenaces dels pagesos, es van posar guàrdies a la Catedral i al campanar.

El 23 d’abril de 1462 la reina Joana, acompanyada del seu fill Don Ferran (més tard Ferran “el Catòlic”), va convocar Consell General a Girona, i vist l’aspecte de la gent rural, es va decidir organitzar la milícia ciutadana i procedir a la reparació urgent de les muralles i torres de la ciutat. Segons Francesc Montsalvatge, aquesta mesura era exagerada per fer front als remences i tot sembla indicar que més aviat anava dirigida contra la Diputació de Barcelona.

Van anar posant-se cada vegada més difícils les relacions entre la Reina Joana i la Diputació General i aquesta última va acordar enviar forces a Girona per reduir als remences i lluitar contra la reina si s’oposava a elles.

La Reina Joana va convocar els nobles i cavallers de les comarques gironines perquè anessin a cavall a Girona amb armes juntament amb el major nombre de servidors possibles, a fi de socórrer’ls a ella i al príncep Ferran, en cas que se’ls necessités.

El dia 13 de maig la reina va convocar el Consell General i va preguntar als representants de Girona si podia comptar amb el favor i l’ajuda de la ciutat en el cas que fos atacada. El Consell va decidir que els Jurats defensarien les persones reials, sempre que no fos en perjudici de les llibertats i privilegis de Catalunya.

El dia 26 de maig, la Diputació General i els Consellers de Barcelona, van publicar un manifest que el comunicaven a totes les ciutats de Catalunya, i que de fet era una declaració de guerra.

Verntallat, un dels caps dels remences més en contacte amb la reina, va anar amb les seves hosts a Hostalric per oposar-se a l’avanç de les tropes de la Diputació, mentre que els pagesos s’organitzaven a Girona. A Sant Feliu de Guíxols un vaixell va descarregar armes per a ells.

L’exèrcit de la Generalitat, a les ordres del comte Hug Roger de Pallars va sortir de Barcelona el 20 de maig, va derrotar a Verntallat a Hostalric i el 6 de juny de 1462 va arribar a Girona.

Amb relativa facilitat es va apoderar de la part baixa de la ciutat a ambdós marges del riu Onyar però, en arribar davant de les muralles de la part antiga o Força Vella va trobar una forta resistència per part dels que s’havien tancat en ella. Pere de Rocabertí havia assumit la direcció de la resistència de la Força Vella.

El dia 17 de juny, festivitat de Corpus Christi, el comte de Pallars va donar ordre a les seves tropes d’assaltar les muralles de la Força. Però aquest atac va fracassar completament gràcies a la valentia dels assetjats i a les encertades disposicions preses per Pere de Rocabertí.

Joan II va demanar ajuda al rei de França que va enviar un exèrcit de 22000 homes sota el comandament de Gastó IV, Comte de Foix, qui va envair el Rosselló i va entrar a Catalunya.

El Comte de Pallars reclamava a la Diputació reforços per rendir Girona abans que arribessin les hosts franceses que venien a alliberar la ciutat.

A l’entrar en terres catalanes l’exèrcit francès, molts sometents de les tropes del Comte de Pallars es van passar a aquest en comptes de combatre’l. Degut a això el Comte de Pallars es va veure obligat a aixecar urgentment el setge de Girona, abandonà la ciutat i es va retirar a Hostalric, perdent a Girona la seva artilleria i pertinences. El 23 de juliol, el Comte de Foix, al front de les seves tropes va poder entrar a Girona sense combatre, alliberant així definitivament a la ciutat del cercle de les tropes de la Diputació General.

El rei Joan a l’assabentar-se de la defensa que la ciutat havia fet en les persones de la reina i del príncep, va escriure una carta als Jurats i prohoms de la ciutat, per la que va aplicar a Girona el primer títol d’ “Immortal”.

Diu així:
“El virtuós acolliment que heu fet en aquesta ciutat a les persones de la Il·lustríssima Reina i de l’Il·lustríssim Príncep primogènit, molt cars i estimats nostres, amb gran constància i valor, de que heu aconseguit per sempre “immortal” nom i fama”.

La Diputació General després d’haver vist derrotades les seves hosts a Rubinat i a la comarca de Lleida, va gestionar del rei de Castella, Enric IV, una ajuda per seguir lluitant contra Joan II, oferint a canvi reconèixer al rei de Castella com a Comte de Barcelona.

Les tropes de la Diputació General ajudades per les tropes castellanes, van conquerir notables avantatges i el 8 de maig de 1463 van aparèixer inopinadament a Girona sota el comandament de Ruíz Díaz de Mendoza. Es van fer ràpidament amb el Mercadal i amb la part baixa de l’altra part del riu i van posar en vertader perill a les forces que defençaven la Força Vella. Però no disposant de tropes suficients per l’assalt van pactar una treva amb els assetjats i van aixecar seguidament el setge.

Al ser Girona novament assetjada l’agost de 1463 per nombroses forces enviades per Bernat Gilabert de Cruïlles, anomenat també Baró de Cruïlles, novament va ser presa la part plana de la ciutat, però altra vegada va resistir la Força Vella. Durant aquest segle, els defensors, amoïnats per la fam que hi havia a la ciutat, van fer sortir d’ella a tots els que no eren útils per a la defensa d’aquesta; mesura que indica la decisió d’exhaurir tota la resistència possible que oferien els gironins en aquells moments.

Al poc temps, es va pactar una treva entre el rei d’Aragó, Joan II i el rei de Castella i, les forces castellanes que ajudaven a la Diputació General van deixar de donar-los ajuda.

La Diputació va oferir regir el destí de Catalunya a l’Infant i conestable Pere de Portugal, Duc de Coimbra, que va acceptar, però les seves tropes van ser derrotades per Joan II a Prats de Rei. Vençut també en altres ocasions, Pere va morir el 29 de juny de 1466.

També els catalans van oferir a Lluís XI de França el senyoratge de Catalunya a canvi d’ajuda militar per lluitar contra Joan II. Però això va fracassar també al fer les paus Joan II i Enric IV de Castella.

La Diputació General apel·lant a tots els recursos per oposar-se a Joan II d’Aragó, va aconseguir per fi, que el rei de França acceptés ser també rei de Catalunya i, aquest va enviar un exèrcit que va arribar davant els murs de Girona el 22 de maig de 1467. El comandava Renat d’Anjou, Duc de Lorena, que establí el seu quarter general a Santa Eugènia. Ràpidament l’exèrcit assetjador va fer els treballs necessaris per rodejar la plaça i el setge va quedar completament establert el 27 de maig.

Joan II, al veure el mal caire que per a ell prenia la lluita en el sector de Girona i de l’Empordà, va resoldre enviar importants reforços. Els Jurats de Girona, impressionats pels preparatius del camp enemic, demanaven al rei i a la reina que els hi enviessin reforços ràpidament doncs no podrien resistir d’altra manera.

L’exèrcit d’auxili enviat per Joan II va ser organitzat urgentment i, en saber que s’apropava a Girona, el Duc de Lorena que manava les forces assetjadores es va veure feble per enfrontar-se a les tropes del rei d’Aragó, va aixecar el setge i es va retirar a Hostalric.

Les tropes aragoneses enviades pel príncep Ferran van arribar a Girona el 16 d’agost i el 27 d’octubre el rei Joan II feia l’entrada triomfal a Girona al capdavant d’un exèrcit que havia desembarcat a Empúries.

De nou, el Duc de Lorena, va tornar a assetjar a Girona, havent-se vist obligat a aixecar de nou el cercle al rebre els assetjats l’ajuda d’un fort contingent de tropes enviades pel príncep Ferran.

Però els avantatges obtinguts per les hosts de Joan II i del seu fill es van esvair davant alguns revessos que van rebre. El 21 de novembre el príncep va ser derrotat a Viladamat en intentar enviar un comboi de queviures a Girona. Les tropes de Joan II van ser sorpreses i pare i fill van haver d’embarcar precipitadament per no caure presoners dirigint-se a Tarragona.

El Duc de Calabria o de Lorena, seguia opinant que l’objectiu de la Diputació General havia de ser la presa de Girona, ja que aquesta ciutat era el punt màxim de resistència de Joan II havent-la assetjat en els anys 1467 i 1468.

El 1469 es va enviar a Girona un exèrcit de 18000 homes, comandats pel general francès Dubois per establir un nou cercle en tota regla. Sembla ser que el Duc de Lorena, que estava prop de Girona, convidà a dinar, el dia 1 de juny festivitat del Corpus, als Jurats per proposar-los la rendició de la plaça. Aquesta es va rendir el mateix dia al general Dubois que va lliurar-la al Duc de Lorena, com a representant i fill del Duc d’Anjou, qui va confirmar els privilegis que gaudia la ciutat mitjançant jurament davant la porta de ponent de la Catedral.

Al poc temps, 1471, Girona tornava a estar en mans de Joan II per obra del bisbe Joan de Margarit i d’altres personalitats gironines. Aquella llarga guerra no va ser desfavorable pel rei d’Aragó ni pel que fa referència a Girona es pot dir que la ciutat fos derrotada doncs la seva tenacitat va vèncer al cap i a la fi tots els obstacles i totes les contrarietats.

La ciutat s’havia anat estenent per la part oest i sud, a totes dues ribes del riu Onyar, ampliant-se en el Mercadal les petites barriades en les proximitats dels convents.

En la plaça Lledoners, al costat del palau episcopal, es va edificar una font. En ella hi ha una inscripció que diu:
“M QUADRIGENTENO DOMINI ANNO EX HUIUS SEDIS CLERI SUM CO (N) DITA DONIS CUM FORTE CLARO CONDUCTO ITINERE LONGO”

Per privilegi concedit a la ciutat per la reina Maria, com lloctinent del seu espòs el rei, en data de 23 de gener de 1443, es va concedir l’autorització als Jurats de Girona per instal·lar en la mateixa un “Banc o Taula de Canvi”, utilitzant-se per instal·lar-la, les dependències de la part de la casa que actualment avui ocupa l’Ajuntament.

La impremta va fer la seva aparició a Girona en l’últim terç d’aquest segle. Al novembre de 1483 va sortir de la primera impremta establerta a Girona el primer llibre publicat en aquesta ciutat, que va ser un “Memorial del pecador Remut” (“Memorial del pecador redimit”), de Felip de Malla. Aquest llibre va ser imprès en l’obrador de Mató Vendrell. El segon impressor gironí va ser Diego de Gumiel, encara que altres creuen que va ser Pere Miquel, que va datà a Girona una edició de “Paris i Viena”, al juny de 1495; Joan Valdés va acabar el 1497 el llibre de “Flors de Virtuts”.

Girona, a partir del segle XIII, gaudia de varis privilegis, que s’accentuaren més en el transcurs del segle XIV. El rei Jaume II concedí al 1315 diverses exempcions als gironins reiterant els que els hi havia atorgat Jaume I el Conqueridor com per exemple, franquícia de la leuda, peatge i altres tributs per al territori català i per les illes de Còrsega i Sardenya.

Altres privilegis atorgats per Jaume II i Alfons III, feien referència als Jurats i consellers de la vida municipal i el 1328 el veguer de la ciutat va rebre del rei un document pel que es protegia els ciutadans gironins de les vexacions dels que eren deutors dels prestadors jueus.

El 1337 Pere III atorgà un privilegi amb el qual cap home de la diòcesis gironina podia ser empresonat per multes o deutes fiscals.

La reina Na Maria, al 1445, concedí el privilegi d’elegir síndics que assistissin a les Corts del Regne en nom i representació de la ciutat.

El 1446 Alfons concedí a Girona el dret a instaurar una Universitat, privilegi que va ser confirmat pel papes Sixt V i Paulo III.

El 1463 Joan va donar autorització perquè Girona pogués encunyar  moneda.

Els treballs que en gran escala es van dur a terme en el segle XIV per construir el nou i més ample cinturó de muralles de Girona, van continuar en el segle XV.

En el Mercadal, 1412, es va començar a construir la muralla que havia de tancar aquell barri de Girona, el qual havia adquirit ja bastant població i en ell radicaven alguns convents, molins fariners i paperers.

El 1418 s’indemnitzaren algunes cases i terrenys per construir junt al convent de Sant Francesc de Paula un tros de muralla per a protegir la part oest del Mercadal.

La reina Joana va fer augmentar les defenses de la Torre Gironella i a expenses i desig seu va ser construïda una torre amb una porta de comunicació del pati dels Alemanys a la Torre Gironella.

Els Jurats de Girona van pagar, en bona part, l’aixecament de les fortificacions de la ciutat dels seus diners i també amb l’ajuda que algunes vegades els donaven els reis. Però els Jurats reclamaven també als pobles de la vegueria una aportació per a la construcció de les muralles, facilitant aixopluc en temps de guerra als veïns d’aquests pobles que volguessin refugiar-se a la ciutat. Alguns pobles es resistien a pagar aquestes quantitats i, hi ha un document dels veïns de Brunyola refusant tota aportació per les esmentades obres i manifestant que ells, en temps de guerra, mai s’havien acollit a refugiar-se dins de les muralles.

En el 1441 es va produir un fet inesperat que va afectar els gironins. La Torre Gironella, que era considerada com el prototipus de la solidesa, després d’una llarga temporada de pluges, va caure estrepitosament. Els Jurats de la ciutat van acordar tornar a construir-la amb tota la rapidesa possible. Francesc Borrasà va ser qui va projectar la nova torre. Pere de Rocabertí, aquest mateix any, manà construir damunt d’ella i en tota la seva circumferència, nombroses arpilleres, que van ser destruïdes pels francesos al fer-se amb la ciutat al 1653.

El Consell de la ciutat estava constituït per 80 individus i 6 Jurats que s’agrupaven en classes: cavallers, ciutadans honrats, mercaders, notaris i oficis menys honrats. Després es va reduir a 60 individus i 4 Jurats.

El 1470, el bisbe Joan de Margarit fundà a la Catedral una escola de música, destinada especialment a educar a nens pobres que desitgessin ser cantors de la Catedral o de les restants esglésies de la ciutat.

Acabada la guerra civil, Girona va poder superar després d’una sèrie de calamitats (pesta, inundacions…) el descens demogràfic i experimentà un notable creixement urbà.