Girona al segle XVII

El segle XVII va ser de profunda depressió a causa de la guerra dels Segadors (1604-1652), per la pesta (1650) i les nombroses inundacions (1617, 1623, 1669, 1678…) mal que ha afectat a Girona periòdicament des de temps immemorials.

A partir del 1640 es va anant exterioritzant gradualment el malestar que regnava a Catalunya contra la política del Comte – Duc de Olivares i del seu representant a Catalunya, Dalmaci de Queralt, comte de Santa Coloma. El que més exacerbava el sentiment dels catalans era la qüestió dels allotjaments de les tropes que queien damunt els pagesos, els que es trobaven en un estat d’empobriment que quasi ratllava la indigència.

L’anomenada guerra “dels segadors” sembrà la intranquil·litat i la ruïna en algunes comarques de Catalunya, entre elles l’Empordà.

Aquesta guerra es va perllongar per molt temps. Els seus orígens s’han de buscar en la campanya entre França i Espanya. Recuperada per Espanya la població de Salses, en el Rosselló, el gener de 1640, el virrei de Catalunya ordenà que tornessin les forces catalanes que s’havien mobilitzat per la campanya contra França, com també els terços constituïts en gran part per estrangers mercenaris. Aquests van entrar a l’Empordà i van cometre moltes depredacions, arribant fins a l’incendi d’algunes poblacions com Palafrugell.

Els habitants de les comarques catalanes afectades protestaren violentament, i un sector polític de Catalunya, hostil a la política de Madrid, va procurar treure partida del descontent incitant una lluita violenta.

Va entrar a Catalunya l’exèrcit espanyol per reduir als soliviantats i restablir la calma, però la Generalitat de Catalunya va procurar-se llavors l’aliança amb França que va aprofitar la conjuntura per rescatar el Rosselló (es va apoderar de Salses, Perpinyà i Elna) i va aconseguir ocupar Roses (29 de maig de 1645), retenint l’ocupació d’aquesta per espai de 15 anys.

El 1650 va ser derrotat per les tropes espanyoles l’exèrcit francès en la línia de l’Ebre i llavors van tornar a donar-se a l’Empordà i altres comarques gironines greus desfetes per les tropes en retirada.

A conseqüència del “Tractat dels Pirineus”, estipulat per acabar una guerra molt llarga, França es va quedar definitivament amb la pròspera comarca del Rosselló.

A Girona es van registrar també aldarulls de la revolta dels camperols. Diu Narcís Blanch i Illa que es van produir incendis i aldarulls en alguns pobles i que els pagesos de l’Empordà, els de La Selva i els de la Muntanya, es van aixecar i van abrivar-se als terços del Comte – Duc fins arribar a Girona el 19 de maig de 1640, on van entrar uns 60 soldats amb 5 capitans i altres capitosts inferiors; el 18 de juny van entrar a la ciutat uns 1000 segadors i van ocasionar un aldarull; el 16 de juliol va entrar també molts pagesos i van matar impunement a un home al bell mig de la plaça de les Cols, fet que va fer que es tornés a posar guàrdies en les portes de la ciutat; el 23 del mateix mes van calar foc a les portes del portal de Sant Pere i, encara que no es va saber mai qui havia estat, alguns ho van atribuir als remenses. També van ser robats alguns remats.

Per tot això les autoritats de la ciutat van manar que es tapiessin les portes i finestres baixes “que estan a les muralles que miren fora la ciutat, tant les que són a les parts que miren els rius Onyar i Ter, com a altres parts i, en particular les que miren a l’Onyar i les que estan des del Portal d’en Bernardí al portal de la Verge Maria”.

No va tardar molt de temps en produir-se a Catalunya una reacció a favor de Castella, segurament pel desencant que ocasionava en el país l’actitud dels francesos. Es manifestava cada dia més la punyent dualitat d’opinions entre els que defensaven la dominació francesa i els que anhelaven una reintegració a Espanya. A aquesta discòrdia es va afegir l’estrall per part de la pesta que va assolar molts pobles de Catalunya al 1650 i, sembla ser que es va iniciar a la comarca de Tortosa.

A causa d’aquesta malaltia van morir a Girona unes 1440 persones i per això la por entre els habitants era molt gran. La gent fugia de la ciutat i els pagesos no volien entrar-hi per vendre els seus productes. Per tal que els que es van quedar a la ciutat no es morissin de fam, va ser necessari que el veguer segrestés el blat de La Selva, obligant que el venguessin a Girona.

A l’octubre de 1652 les notícies que arribaven de Barcelona i de la resta de Catalunya indicaven que la capital catalana cediria davant les forces del rei d’Espanya que la van assetjar i, el desànim es va fer palès entre els gironins partidaris de la Generalitat, així  com la confiança i l’esperança van renéixer en els que sentien simpatia per Felip IV i volien reintegrar-se a Espanya.

Girona semblava propicia a iniciar gestions amb la finalitat d’entrar en obediència al rei d’Espanya per tal d’evitar-se un nou setge però, va arribar a la ciutat Josep Margarit i va manifestar als Jurats que procuressin sostenir a la ciutat doncs Barcelona no pensava rendir-se i que, si les tropes del rei d’Espanya posaven setge a Girona, ell tenia mitjans per socórrer i aixecar el setge.

L’endemà però, va arribar a Girona la noticia que el Marquès de Montara, al front de nombroses forces, sortia de Blanes per atacar Girona i, Margarit en comptes d’oposar-se a elles, es va afanyar en sortir de la ciutat per salvar la vida.

Les tropes del Marquès Montara van arribar a Girona i aquest general va enviar als Jurats de la ciutat i del Capítol, sengles cartes per mediació d’un  trompeta, en les que invitava els gironins a entrar en l’obediència al rei.

El Consell de la ciutat es va reunir seguidament, va deliberar pel que feia referència a la carta i va acordar contestar amb una altra carta, en la qual el Consell s’oferia obeir la invitació del Marquès de Montara, amb la condició de que “serien guardats, així en general com en particular, tots els privilegis, constitucions, capítols i actes de la cort que fessin referència a aquesta ciutat, que té, gaudeix i ha gaudit fins avui, d’usos, costums, llibertats i immunitats, així en allò comú com en particular de tots els estaments eclesiàstics i seglars de la present ciutat de Girona”.

Les tropes del rei d’Espanya havien reduït i ocupat així tot Catalunya però, el 1653 els francesos, a qui els sabia greu haver perdut el seu domini de Catalunya, juntament amb els catalans descontents, van intentar reconquistar el terreny que havien perdut. Davant aquesta situació, el 19 de juny de 1653, va entrar per l’Empordà un nodrit exèrcit de francesos i catalans. Entre aquests últims hi havia Josep Margarit i Josep de Dàrdena que havien aconseguit fugir de Barcelona a l’entrar les forces de Joan d’Àustria. El gruix de l’exèrcit composat per 14000 infants i 4000 cavallers, va entrar a Catalunya pel Pertús i després de prendre Castelló d’Empúries i Figueres, va arribar a primers de juliol a Girona, acampant als voltants de la ciutat.

Els capitosts de les tropes del rei d’Espanya, van opinar que era necessària la defensa de Girona. De conservar aquesta ciutat doncs, en depenia el domini del rei sobre tota Catalunya. Davant el caire dels esdeveniments, la ciutat va ser posada en estat de defensa.

El dia 27, a les tropes franceses comandades pel mariscal Plesis-Belliére, es van afegir les del mariscal Hocquincourt i, jutjant les tropes del rei Felip massa reduïdes per batre a l’enemic en camp obert, van determinar tancar-se i resistir dins dels murs de Girona.

Els assetjadors van abatre la muralla del Mercadal aconseguint obrir una bretxa a la porta i mur de Santa Magdalena. Per tres vegades van intentar forçar aquella esquerda, però sempre van estar refusats, causant-los més de 200 morts. Els gironins van tancar, durant la nit aquella esquerda amb sacs de sorra i faixines, disposant-ho per oferir nova resistència als assetjadors.

Planta de la ciutat i fortificacions (1673-1687) - Ambrosio Borsano

Feia ja dos mesos que durava el setge i els gironins seguien sostenint-se valerosament tot i les dificultats que passaven per la manca de menjar. Els encoratjava la promesa que els donava constantment el virrei de Catalunya, Joan d’Àustria d’enviar reforços.

Al cap de tres mesos de setge, el virrei va enviar a Girona un exèrcit de 4500 infants i 1500 cavalls que van desembarcar a Blanes. D’allà, per Vidreres, va passar a la Vall d’Aro, on se’ls va afegir un terç de napolitans comandats pel Comte Visconti. El 23 de setembre aquestes tropes van arribar a Castellar, la cavalleria es va avançar fins a Quart i van ocupar algunes cases de Montnegre, desallotjant d’elles als francesos que les ocupaven.

En el 1675 es va repetir la incursió francesa per la frontera de Catalunya, encara que sense copsar gaire importància. Però el 9 de maig un fort exèrcit a les ordres del general Schonberg va penetrar en l’Empordà acampant entre La Jonquera i Agullana. El Marquès de Sant German que manava les hosts espanyoles, va esperar les tropes de Schonberg a Bàscara i, encara que els va oposar alguna resistència, especialment deixant-los travessar el riu, al final els francesos van aconseguir passar-lo i Sant German es va retirar a Girona amb les seves tropes.

Els francesos atacaren el Pont Major el 17 de juny i van ser refusats, però el repetit atac per forces més nombroses va fer que s’apoderessin del pont. Llavors van dirigir el seu atac al fort de Montjuïc. Els francesos van apoderar-se del castell patint més de 500 baixes i es van veure obligats a demanar una treva per enterrar els seus morts.

Tot semblava indicar que els francesos assaltarien la ciutat però inexplicablement van aixecar el setge retirant-se a Verges i d’allí a França.

A l’estiu següent es va tornar a repetir la incursió de les tropes franceses a l’Empordà comandades, aquesta vegada, pel Duc de Noailles. Van aconseguir ocupar Figueres i alguns pobles empordanesos. Per oposar-se al seu avançament es van concentrar a Girona forces espanyoles  sometens però, els francesos no van avançar cap a la nostra ciutat i es van retirar de nou a França.

El 22 de gener de 1684 sota el pretext que Espanya havia de desocupar algunes places que retenia als Països Baixos, va esclatar una altra vegada la guerra entre França i Espanya.

A les ordres del Marquès de Bellefonds va entrar a l’Empordà, l’1 de maig de 1684, l’exèrcit francès d’uns 16000 a 20000 homes. El dia 4, aquestes tropes ja havien arribat a Bàscara. A Girona van fortificar el Pont Major i Pedret. El 12 de maig van aparèixer les tropes franceses al marge esquerre del Ter, davant de Girona, amb la intenció de travessar el riu, cosa que no van aconseguir. Llavors van atacar pel Pont Major i allà van poder travessar-lo. Els francesos van formalitzar el setge, van atacar la ciutat estratègicament durant els dies 22, 23 i 24 i van aconseguir obrir dues esquerdes a la muralla del Mercadal assaltant per quatre vegades les mitges llunes del “Governador”, “Santa Clara” i “Santa Creu”. Per aquests portells oberts a la muralla van poder penetrar per fi i van aconseguir apoderar-se no solament del baluard de Santa Clara sinó també alguns van poder irrompre en el barri del Mercadal i fins i tot arribar a passar el pont damunt l’Onyar. Els defensors gironins es van llançar contra els invasors que havien aconseguit internar-se i produint-se una espantosa matança, obligant als supervivents a repassar les esquerdes i perseguint-los en camp obert, arribant a apoderar-se d’algunes de les seves trinxeres.

Resultat d’aquest seriós contratemps pels atacants va ser que els francesos van desmuntar durant la nit la seva artilleria i l’endemà es van retirar a Domeny, emprenent seguidament la tornada a França.

A conseqüència del victoriós setge del maig de 1684, la ciutat va atribuir aquella victòria a la intercessió de Sant Narcís i altres màrtirs gironins i el Consell de la ciutat va acordar celebrar una festa cada any anomenada del “Vot de Sant Narcís”, com a expressió d’agraïment i sentir unànime de la ciutat pel seu sant patró.

El general francès Noailles va resoldre atacar Girona el 15 de juny de 1694, i va enviar contra ella el general Saint-Sylvestre amb 3000 cavalls i nombrosos infants, arribant aquest exèrcit als murs de Girona el 18 de juny.

Formalitzat el cercle de la ciutat, bateries franceses instal·lades prop del fort dels Caputxins van començar a atacar-lo i va estar abandonat pels gironins. Seguidament van instal·lar allà una bateria de 14 canons per abatre el fort del Conestable i la ciutat. El 28 de juny els assetjadors aconseguiren obrir una esquerda a les muralles. Veient els defensors la inutilitat de continuar lluitant degut a la desproporció de forces, l’endemà es va firmar la capitulació, que va ser autoritzada per Carles de Guero, mariscal de camp de l’exèrcit assetjador i per Honori Copula, governador de Girona.

L’atac a Girona només va durar 10 o 12 dies i sembla ser que la causa d’aquesta ràpida capitulació va ser la d ’haver desemparat la guarnició del fort del Conestable deixant infiltrar-se les tropes invasores. Per altra banda, el governador de la plaça sembla que va estipular la capitulació sense consultar prèviament amb les altres autoritats i amb els Jurats de la ciutat.

Segons diu el general Noailles en les seves memòries, la guarnició de Girona, fort de 3500 homes, va sortir de la plaça amb armes i bagatges, havent-se compromès a no lluitar més contra França. Diu també que Girona va consentir en pagar en endavant al rei de França les 100000 lliures, aproximadament, que pagava fins aleshores al rei d’Espanya.

Girona va ser tornada a Espanya com també Roses i les seves fortificacions reparades al gener de 1698. Succeí així en virtut del tractat de pau de Ryswyck.

Durant aquest segle (1612) va ser construïda al costat de l’Ajuntament una Almodí per a la compra – venda  de blat i d’altres productes agrícoles.

Al 1630 es va establir comunicació, mitjançant un pont entre la plaça de Sant Agustí i el final del carrer de l’Argenteria.

També en el segle XVII va ser construït un pont de pedra anomenat de Sant Francesc que estava quasi en el mateix lloc de l’actual pont d’Isabel II o Pont de Pedra. A l’entrada d’aquell pont, per la porta de l’actual Rambla, hi havia una forta torrassa. Les obres d’aquell pont van ser acabades al 1667. A mitjans del segle XIX va ser reemplaçat per l’actual perquè resultava excessivament angost pel trànsit creixent.

L’actual Hospital va ser construït el 1666 pel bisbe Josep Minat. La seva façana i pati demostren que les obres es van realitzar amb indubtable magnificència. Al 1653, per raons estratègiques, havia estat enderrocat el primitiu Santa Caterina, per emplaçar en el lloc que ocupava, el baluard de Sant Francesc. La primera pedra del nou Hospital va ser col·locada el 16 de maig del 1666 i el 28 d’octubre del 1667 es va començar a utilitzar en part.

Entre 1689 i 1699 es va procedir a construir la monumental escalinata de la Catedral, magnífic exemplar d’arquitectura barroca i de sumptuositat no superada.