De Kerunta a Gerunda – Els orígens de la ciutat

Relleu on es mostra la mort del gegant de tres caps Gerió

“Difícil sinó impossible seria el voler provar l’època de fundació d’aquesta ciutat i senyalar el nom del seu fundador. Res se sap, res segur podrà saber-se mai. La major part dels historiadors sense trobar sobre el tema memòries que suplissin el buit que sobre aquest particular es nota en la història, s’han vist obligats a recórrer a la tradició que, com sempre poètica o exagerada, s’encarrega de transmetre’ns els fets més o menys adulterats i ficticis a través dels segles i les guerres que s’enduen darrere seu el record dels aconteixements.”

D. Enrique Claudio Girbal, “Guía-Cicerone de la Inmortal Gerona” Girona, 1866.

El mite antic

Un dels dotze treballs del gran Hèrcules el dugué al llunyà Occident per aconseguir el ramat excels de Geríon, un ésser gegantí de tres cossos, al qual l’heroi occí en combat singular. De tornada cap a l’Hèl·lade, creà el camí que portà el seu nom, la Via Heràclea.

“El desè treball d’Hèracles fou portar d’Erítia les vaques de

Àmfora narrant la batalla entre Hèrcules i Gerió

Àmfora on es mostra la lluita entre Hèrcules i el gegant Gerió

Gerió. Erítia, ara anomenada Gadir, era una illa situada prop de l’Ocia, estava habitada per Gerió, fill de Crisaor i de l’Oceanide Cal·lírroe, que tenia el cos de tres homes fosos a l’estómac i separats en tres des dels malucs i les cuixes. Tenia en el seu poder unes vaques roges que eren cuidades pel vaquer Euritió i el seu Guardià Ortre, el gos de dos caps nascut de Tifó i Equidna. Així doncs, anant a cercar les vaques de Gerió a través d’Europa i havent exterminat molts animals salvatges, va travessar Líbia i, després d’arribar a Tartessos, va alçar, com a senyal del seu pas, dues columnes simètriques sobre les muntanyes d’Europa i Líbia. Abrusat per Hèlios durant el camí, va disparar el seu arc contra del Déu, que admirat pel seu valor, li va lliurar una copa d’or amb la qual va creuà l’oceà. I arribant a Erítia va acampar al mont Abant. En el precís moment en que el gos el va olorar, es llançà contra ell; però Hèracles el colpí amb la maça i també matà el vaquer Euritió que havia anat a socórrer el gos. Tanmateix, Menetes, que pasturava les vaques d’Hades, va comunicar el succés a Gerió. Aquest trobà Hèracles a la vora del riu Antemunt, emportant-se les vaques, hi va lluitar i morí assagetat. Llavors, Hèracles embarcà les vaques en la copa i va navegar fins a Tartessos, on retornà la copa a Hèlios”. Apol·lodor, Biblioteca mitològica, II, 106-109

El mite historiogràfic

El bisbe de Girona, Joan Margarit i Pau, fou el primer, a la darreria del segle XV, d’elucubrar sobre l’etimologia del mot Gerunda, tot posant-la en relació amb Geríon que en fundar-la li donà el seu nom.

Al segle XIX, la crítica històrica bandejà aquests mites tot creant-ne d’altres. Els trams conservats d’un mur poligonal de blocs irregulars i, de vegades, prou grans, féu pensar en un origen molt antic que finalment es fixà en l’època ibèrica antiga (segles VI-IV aC.)

Els precedents. Romans i Ibers

L’arribada de Roma

  • Els íbers

Tot el sector nord-oriental de l’actual Catalunya –comarques de l’Alt i el Baix Empordà, Pla de l’Estany, Gironès, Selva i, probablement, Garrotxa– formaven part del territori del populus dels indigets, amb capital al Puig de Sant Andreu-Illa d’en Reixac (Ullastret), un oppidum (fortificació) imponent des de tots els punts de vista. La presència de les ciutats gregues d’EmporionRhode, marcava especialment aquestes terres.

  • Aspectes militars

Roma inicià la penetració a Hispània el 218 aC. dins el marc de la segona guerra púnica (218-202 aC.), desembarcant a Emporion, fidel aliada de la república. Les bones relacions inicials amb els indigets i altres populi es trencaren quan Roma decidí quedar-se i crear, el 197 aC., dues províncies:UlteriorCiterior. Marc Porci Cató, cònsol el 195 aC., esclafà la revolta i aconseguí la pacificació d’aquestes terres que significà una reorganització profunda. El Puig de Sant Andreu-Illa d’en Reixac i molts altres oppida foren abandonats, altres continuaren existint i desenvolupant-se dins del nou ordre.

Kerunta. Sant Julià de Ramis

L’oppidum de la muntanya de Sant Julià de Ramis, que portaria versemblantment el nom de Kerunta, de dimensions considerables i que controlava el Congost, jugà un important paper en la nova organització del territori. Importants obres públiques de tipus itàlic (temple sobre gran plataforma, noves muralles…) confirmarien aquesta nova situació.

Fundació de Girona: La realitat arqueològica

Durant la tercera dècada del segle I aC. i a dins del marc de les guerres civils entre optimates (els homes excel·lents) i populares (el poble), les guerres sertorianes (82-71 aC.), Pompeu Magne, directament o a través d’un legat, determinà desplaçar Kerunta cap a un nou lloc on pogué acomplir millor el control sobre la Via Heràclea i d’altres camins subsidiaris. La nova ciutat era ortogonal, perfectament regular, amb carrers nord-sud i altres, perpendiculars, est-oest dins d’un perímetre poligonal que aprofitava la complexa orografia del lloc en favor de l’eficàcia militar. Kerunta passà a ser Gerunda.