Vegetació

Els paisatges del Ripollès comprenen des dels que són propis del domini mediterrani de roure (Quercus humilis) i grèvol (Ilex aquifolium) fins els prats alpins. La vegetació en el límit de la comarca és variada: el costat de la Garrotxa humida i temperada, i amb predomini dels boscos caducifolis; a la part del Ripollès més continental i fred, les fagedes (Fagus sylvatica) ocupen les parts més altes de les muntanyes, sense endinsar-se molt. Tot el territori correspon al domini del roure (Quercus humilis) i el grèvol (Ilex aquifolium). El Ripollès, considerat en conjunt és una zona submediterrània amb predomini dels roures (Quercus humilis) i de les pinedes (Pinus sp.).

El paisatge de la comarca del Ripollès ofereix diferents tipus de vegetació: fins als 1300-1600 metres, hi ha pinedes originàries d’aquesta comarca, des dels 1600 metres, el pi negre (Pinus uncinata) forma boscos subalpins fins als 2300 metres; a partir d’aquí cedeix el pi negre (Pinus uncinata) i dóna lloc als rostolls naturals de la zona alpina. A la comarca distingim varis sectors: un sector de caràcter mediterrani més acusat, que s’estén per l’alta Garrotxa; un altre de caràcter submediterrani i en alguns llocs, totalment atlàntic, corresponent a restes del territori d’Olot. En el sector ja mencionat, hi ha grans extensions de boscos d’alzines (Quercus ilex) de tipus muntanyós amb el subsòl molt característic de grèvol (Ilex aquifolium) i arbustos mediterranis. Al llarg dels rius la humitat permet l’existència de pollancres (Populus sp.). En els llocs humits trobem roures (Quercus humilis), pollancres (Populus sp.) i avellaners (Corylus avellana), i en els solcs silícics, que es formen on l’aigua ha dissolt el contingut calcari, apareixen: l’alzina (Quercus ilex), el castanyer (Castanea sativa), i bruguerola (Calluna vulgaris). En els cims més alts pot haver-hi boscos de roure (Quercus humilis) i de pi roig (Pinus sylvestris), en aquesta zona hi ha varies classes de roures. La desaparició del roure (Quercus humilis) dóna lloc a la formació de prats de brolla. En aquesta zona existeixen diferents classes de vegetació: hi ha una primera zona d’alzines (Quercus ilex) als 400-700 metres a les muntanyes d’Olot i fins els 900-1000 metres a l’alta Garrotxa. Hi ha una segona zona de roure (Quercus humilis) des dels 400-700-1000 metres (segons les zones) fins als 1000-1200 metres. Per últim, hi ha una zona de fageda (Fagus sylvatica) a partir dels 1000-1200 metres. La densitat i la varietat dels boscos fan de les terres d’Olot una comarca amb uns recursos forestals importants.

Pel que fa a l’Empordà, existeix en aquesta comarca un contrast important entre les zones de muntanya cobertes de boscos o degradades en forma d’aiguamolls, i les planes litorals envoltades d’un mantell vegetal extremadament halòfil. Els massissos de granit de l’Albera i la Serra de Roda han estat totalment coberts d’alzines sureres (Quercus suber). Pel que fa al seu domini ha quedat destruït per l’home que ha talat els boscos per plantar-hi vinya (Vitis vinifera) i després ha estat substituït per matolls. En el massís de Begur el suro va deixant pas al pi bord (Pinus pinaster) o al pi pinyer (Pinus pinea), que s’adapten millor a la sorra o les dunes que han envaït les muntanyes litorals de Begur a Empúries. En les planes, els cultius arriben prop del mar, però deixen un espai variable de domini a les plantes de camí.

Pel que fa a l’última comarca, la Selva, el paisatge varia considerablement segons l’altura. El contrast del relleu queda més pal·liat donada la uniformitat dels materials geològics de la comarca. El pla de la Selva presenta una vegetació de tipus mediterrani humit molt especial. El bosc de roure (Quercus humilis) i pi pinyer amb subsòl de matolls de bruc (Erica sp.) densos, ocupa la major part del territori. Els sòls humits sostenen vernedes ufanoses riques en espècies de l’Europa mitjana.

Es crea un microclima, lleugerament més fred i sobretot més humit que el que correspondria per l’altura. L’arbre mediterrani s’enriqueix amb espècies del centre d’Europa. En el paisatge agrícola hi ha productes típicament mediterranis com la vinya (Vitis vinifera) i l’oliva (Olea europaea).

Cap a la costa el paisatge és més sec. La densitat dels boscos tendeix a disminuir. El bruc d’escombres (Erica scoparia) cedeix terreny al bruc boal (Erica arborea) que aguanta el clima més sec. El bosc de pins i alzines cobreix tota la muntanya litoral amb un to típicament mediterrani.

En les muntanyes prelitorals, la vegetació pateix transformacions amb l’altura. Més enllà del nivell de les sureres ocupen grans extensions les alzines (Quercus ilex) de muntanya alternades amb els castanyers (Castanea sativa). A partir dels 1000 metres, els boscos de faigs tornen a dominar un paisatge que no té caràcter mediterrani. Boscos caducifolis, prats verds de pastura ens fan pensar més en un país atlàntic que no pas en una comarca situada a poques desenes de quilòmetres del Mediterrani.