Sant Narcís i les Mosques

Xilogravat on es mostra Sant Narcís envoltat per les mosquesSant Narcís i Sant Feliu: tots dos eren fills de Girona; el primer n’era el bisbe, i el segon, el diaca. Sant Narcís sobretot, es dedicà amb especial zel a la predicació i a la conversió de gentils.

Per eludir la persecució dels cristians, sant Narcís i el seu diaca Feliu van fugir a Alemanya, van deturar-se a Augsburg i van posar a casa d’una gran dama, anomenada Afra, de la qual alguns diuen que era una dona pública, i altres, que tota la seva casa era un bordell. Quan va fer-se fosc, les llumeneres no estaven preparades i la dama Afra va renyar molt les serventes, però el dispeser Narcís li digué que no calia que les amonestés; va beneir les llumeneres i, sense posar-hi ni una gota d’oli, van encendre’s soles i van fer una claror fortíssima, com mai no se n’hagués vist d’altra de semblant. Davant d’aquell prodigi, Afra va restar commoguda i va voler seguir la religió dels dispesers. Passat el temps de perill, sant Narcís i el seu diaca van tornar a Girona, i el primer va assolir el soli bisbal. Afra va professar el cristianisme i va convertir molta gent, tanta, que les autoritats la van agafar per cristiana i la van cremar viva al mig de la plaça. El dia del seu martiri, Narcís va arribar altra vegada a Augsburg, per veure-la. Passat el suplici, va recollir el cos de la seva conversa, va curar que aquesta fos ben enterrada, i se’n va quedar un osset, com a relíquia, i va portar-lo a Girona, on ha estat estimat com la millor relíquia i, com que ha obrat molts miracles, se li té gran devoció.

Són incalculables els miracles atribuïts a Sant Narcís. Quan el rei de França, Felip l’Ardit, entrà a casa nostra davant d’un potent exèrcit, protegit per l’ajut moral del Papa, arrasant-ho i cremant-ho tot, va arribar fins a Girona, a la qual posà un setge estret, molt difícil de sostenir per part dels gironins i impossible de trencar per les forces del nostre rei En Pere. Però, heus aquí que un bell dia, del sepulcre de Sant Narcís, tancat amb una llosa molt grossa i molt feixuga, van sortir, no se sap per on, uns grans vols de mosques vironeres, les quals van passar per damunt de les muralles de la ciutat i van tirar-se com a llops damunt dels francesos, i, francès que picaven, moria al moment, enmig de terribles dolors i cargolaments. Un pànic terrible va apoderar-se dels enemics, que van fugir, a la desbandada, altra vegada a França. En passar el Coll de Panissars, van topar-se amb el rei Pere i la seva gent, que els van donar batalla, la qual fou terrible, i els francesos van morir a mils, entre ells, el seu rei. Els pocs que van quedar vius van fugir fins a París, carregats amb el cadàver de llur rei. D’aquesta feta memorable, hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques, i hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són més insistents, amoïnadores i verinoses, com bé diu el refrany:

Per Sant Narcís,
cada mosca val per sis.

Les mosques, per Sant Narcís,
a cada picada en maten sis.

Hom creu, també, que per Sant Narcís s’acaben les mosques, i que fins l’any següent no se’n tornen a veure.

Les mosques mortíferes que van sortir del sepulcre del sant van produir, en poca estona, la mort de mil francesos i dos-cents quaranta cavalls.

Hom creu que cada any fa la fredorada de Sant Narcís, que mata totes les mosques… Totes ben bé, no; en deixa sempre unes quantes, perquè puguin atacar els francesos, si fos cas que tornessin.

Al carrer de les Mosques, de Girona hi ha una casa senyorial on, segons la tradició, va viure Sant Narcís. Una vegada, que el perseguien, va saltar per la finestra i va deixar, damunt de la pedra, l’empremta del seu peu en sentit invers, per tal de desorientar els perseguidors, els quals van creure que per aquella finestra havia entrat dintre de la casa i no que n’havia sortit, i tot fou cercar el sant endebades. Aquest senyal d’un peu humà és conegut per la petjada de Sant Narcís.

Un any, el dia de la festa del vot de Sant Narcís, un flequer del Mercadal, que tenia la fleca entre la plaça d’aquest nom i la del Molí, de la ciutat de Girona, escèptic i incrèdul, va pastar. El llevat se li va tornar sang, i com més el barrejava per veure si li feia perdre el color, més vermell se li tornava. Va comprendre que el sant el castigava, i, espantat i penedit, va tancar la pastera i va anar a demanar perdó al sant, davant del seu sepulcre. Fins al cap de tres dies no es va atrevir a obrir la pastera, i va trobar-hi la pasta fresca i bonica, a punt d’enfornar. Sant Narcís, de la mateixa manera que l’havia castigat, l’havia perdonat.

La confraria del sant posseïa un camp de pomes, camí de Banyoles, i hom en destinava tota la collita a fer-les beneir i repartir-les entre el fidels. Tothom respectava aquestes pomes amb gran mirament i hauria considerat com a sacrilegi menjar-ne. La vigília del dia de la festa, hom feia acapte per tal de recollir cabals per a ajudar en les despeses. En agraïment de l’almoina rebuda, els cofrares donaven pomes beneïdes.

Aquestes pomes les posaven damunt del sepulcre del sant, i hi restaven durant tota la funció religiosa. Després, eren repartides entre els fidels. Hom atribuïa a aquestes pomes la virtut de fer baixar el nivell del riu quan hi havia riuada i la ciutat perillava d’inundar-se. Hom creia que si tirava una d’aquestes pomes a l’aigua, de seguida baixava de nivell i el perill restava conjurat. És molt interessant d’observar que a la Roma clàssica, quan pujaven les aigües del Tíber, per fer-les baixar hom havia tirat a l’aigua, primer, persones vives, esclaus i presoners de guerra, com un sacrifici ofert al geni del riu, per tal que amansís la seva fúria i esdevingués manyac. Més tard, hom parodià els sacrificis humans i van tirar-hi nines i ninots, fets de pasta de pa. La poma és el símbol de la generació, i, en alguns aspectes mítics, ve a representar l’home. Llançar pomes a l’aigua per reduir la fúria del riu pot ben ésser el record d’uns temps que, semblantment com a Roma, hom tirava a l’aigua éssers humans.

Segons la veu popular, les mosques d’abans eren grosses com una testa de cavall i tan fortes i furioses que àdhuc engegaven pedres. Bèstia que picaven, bèstia que moria. Sant Narcís les conjurà i les reduí a la mida que tenen avui i els féu perdre la virulència. Segons la dienda, antigament s’havia celebrat com una processó contra les mosques. Tots els concurrents duien una mosca clavada al barret, a tall de distintiu, duien una branca de pi o d’espinavet com a esquivamosques, i es feien pessigolles al clatell els uns als altres simulant que es ventaven les mosques. El costum fou pres en broma, fins al punt que calgué deixar de fer la processó que se celebrava en diverses poblacions. El costum de portar branques i de simular que hom esquivava mosques havia estat propi de les processons contra la cuca en general, processons que tenien lloc per Sant Marc i per l’Ascensió. L’ús del ventamosques i el costum de fer-se pessigolles amb espantamosques de paper durant les bromades carnestoltesques prengueren origen de les processons de la cuca i de la de Sant Narcís.

Segons la tradició, a totes les esglésies on va oficiar i intervenir Sant Narcís no calgué mai encendre les llànties ni proveir-les d’oli, car s’encenien i omplien miraculosament. D’ací que hom, a voltes, representés aquest sant voltat de llànties enceses i hom vegi a la seva vora unes gerres d’oli. Per efecte d’aquesta llegenda, l’havien venerat els oliaires, els  mestres llantiers i els gerrers.

Sant Narcís és advocat per al mal d’orella. El dia de la festa, hom reparteix als fidels cotó que hagi tocat el sepulcre del sant,  cotó que és o fou emprat per a posar-se’l dins de les orelles si hom hi tenia mal.

Arreu de Catalunya hom invoca a Sant Narcís per a les torçades o males virades de membres i extremitats. Contra les palpitacions, hom invoca igualment a Sant Narcís.

Els cocs, les coquesses i la gent de cuina en general invocaven sant Narcís perquè el menjar no es passés i no hi caiguessin mosques.

Article relacionat: L’error de Sant Narcís