Catedral de Santa Maria de Girona

Escalinata i façana principal de la Catedral de Santa Maria de Girona

Escalinata i façana principal de la Catedral de Santa Maria de Girona

Hi ha constància de que a principis del segle IV Girona era Seu episcopal i per tant, devia tenir una església com a Seu, potser destruïda en aquell període.

Aproximadament cap l’any 326 la catedral destruïda, si és que va existir, es va reconstruir i es va obrir al culte per un període de quatre segles. Es desconeixen totalment les característiques del temple si bé, cal suposar que el seu emplaçament fos el mateix que l’anterior temple romà i la seva estructura en forma de basílica, característica dels edificis constantinians.

A principis del segle VIII (717) els àrabs van conquistar Catalunya i van ocupar també Girona i, si bé van donar llibertat de culte als cristians, van exigir la catedral per convertir-la en mesquita i la Seu va ser traslladada a la primitiva església de Sant Fèlix fins que, l’any 785 els exèrcits de Carlemany van reconquistar la ciutat i es va procedir, acte seguit, a la purificació de la Catedral i a la renovació del culte que es va anant celebrant sense interrupció fins a principis del segle XI concretament l’any 1015.

Detall Plànol de la planta de la Catedral

Plànol de la planta de la nau i el claustre de la Catedral

L’any 1010 Pere Roger va ser anomenat bisbe de Girona, fill del Comte de Carcassona i germà d’Ermessenda, esposa de Ramon Borrell Comte de Barcelona. Constatà el bisbe el mal estat en que es trobava la Catedral fins el punt que no podia celebrar-se els oficis divins en dies de pluja per les nombroses goteres que existien a la malmesa teulada. Pere Roger va adreçar-se al seu cunyat i va rebre una generosa ajuda que el va permetre començar la catedral romànica a l’any 1015. Els treballs es van portar a terme amb tanta rapidesa que el temple va poder ser consagrat, amb gran esplendor i amb l’assistència de nombrosos bisbes, abats i nobles el 21 de setembre de 1036.

De la catedral romànica només ens queden els claustres- segons molts autors són posteriors al temple i pertanyen al segle XII- i la meitat nord del campanar, ja que l’altra meitat va tenir que ser enderrocada en construir-se la nau gòtica actual.

Per tot això, en la descripció de la Seu, anirem seguint un ordre cronològic que ens ve donat pels propis constructors del romànic, del gòtic i del neoclàssic abarrocat, durant el gran lapse de temps que va des de l’any 1015 fins al 1962 i conèixer els motius pels que en un mateix temple, es troben barrejats estils tan diferents sense que desvirtuï l’essencial i fonamental de la catedral gironina que és testimoni, per davant de tot, de l’escultura romànica i de l’arquitectura gòtica.

CAMPANAR

Campanar romànic o Torre de Carlemany

La Torre de Carlemany és el vestigi principal de l’arquitectura romànica de la Catedral

S’anomena, vulgarment, Torre de Carlemany i està situada en l’extrem oriental de l’ala sud del claustre. Originàriament era de planta quadrada àmplia, reduïda a la meitat al construir la catedral gòtica i instal·lar, en la part inferior la capella de Sant Esteve.

És clarament d’estil llombard, format per sis pisos o plantes adornades molt severament per arcuacions i bandes llombardes i grups de finestres senzilles en la tercera planta i finestres dobles amb columnes en els tres restants. Alguns autors opinen que la part inferior és del segle XI i la superior del XII.

El seu aspecte és magnífic tant per la seva elegància i estilització que l’altura li proporciona com per la seva austeritat.

CLAUSTRE

Claustre de la Catedral de Girona amb un pou al centre

Claustre de la Catedral

És el millor element que es conserva de la catedral romànica. La seva planta trapezoïdal, molt ben resolta, és deguda a l’espai on es troba la part nord de la catedral i la muralla medieval que segueix una línia obliqua en aquest lloc. Per això, la part menor és l’oriental.

Des del punt de vista de la construcció, aquest claustre presenta hàbils solucions arquitectòniques que, juntament amb la sèrie d’extraordinàries escultures i capitells corintis, constitueix la part més interessant del monument. Les seves galeries, a excepció de la del sector nord, estan cobertes per voltes de pedra de quart de cercle. Aquest fet es deu a que si s’hagués utilitzat la volta de canó o semicercle, la meitat de la força hauria recaigut sobre les parets exteriors que no podien fer de contraforts, donada la seva estructura, amb prou garantia d’estabilitat i solidesa. Això es confirma en la galeria nord coberta per una volta de semicercle.

En les voltes de quart de cercle l’element sustentant està constituït només pels arcs, columnes i pilars que cavalquen damunt la volta per destruir l’implus doble que ella imposa, a més d’interposar els pilars intermitjos i situats en els angles, el mur augmenta l’espessor i les columnes aparellades es separen més quan major és l’empenyiment que tenen que resistir.

El claustre de Girona, segons l’arquitecte Bassegoda, és sens dubte el més notable en aquest sentit doncs, el gruix del mur en que s’obren les arcuacions exigeix que les dos columnes que suporten cada àbac estiguin tan espaiades que hi ha tres diàmetres de les seves fustes i cada una de les galeries està subdividida en trams mitjançant pilars intermitjos dels que hi ha a la galeria oest, nord i est i un només en el sud, sense que cap sobresurti del mur. Tots aquests elements donen al claustre un aspecte robust però guanya en majestuositat, estabilitat i un to sever que no exclou riquesa en les línies i en l’ornamentació doncs, tots els arcs estan protegits per elegants arquivoltes tant exteriors com interiors. En el de l’ala sud hi ha figures grotesques que fan el mateix servei que les columnetes.

A més de l’estructura arquitectònica ja descrita completen la bellesa del recinte la graciosa fortalesa dels arcs, l’harmoniosa filera doble de les columnes, el bosc de capitells, que en part son de configuració coríntia amb doble filera de fulles d’acant de quatre fulles lobulades; en part capitells ornamentals, influïts també per el tipus corinti, que conserven en la seva part inferior, fulles d’acant que deriven en fulles entrellaçades combinant amb pinyes i cares d’animals fantàstics, i finalment, capitells figuratius amb el repertori romànic habitual: ocells, animals, monstres i figura humana quasi sempre utilitzada en forma d’atlant abraçant cintes o floracions vegetals o lluitant amb animals alats d’indubtable influència oriental.

Capitell on es mostre l'escèna biblica de l'Arca de Noè

Detall d’un dels capitell del claustre amb l’escena bíblica de l’Arca de Noè

La part historiada, situada en el fris dels pilars i en alguns capitells, és més abundant per la part sud. Hi ha representacions de l’Antic i Nou Testament -aquest només en els capitells- sense seguir un ordre cronològic. Així es poden observar: Creació Adam i Eva, Arbre del Bé i del Mal, Expulsió del Paradís, Caín i Abel, Arca de Noè, Embriaguesa de Noè, Maledicció de Cam, Matança d’Innocents, Fugida a Egipte, Moisès amb les Taules de la Llei, Visitació de Maria, Nativitat, Epifania, Història d’Abraham, Sacrifici Isaac, Somni d’Esaú, escenes de la vida de Samsó i Dalila… En un pilar de la galeria occidental: escena d’un bisbe beneint, picapedrers treballant columnes i capitells, obrers transportant aigua o material per a la construcció. Les figures tenen sempre la mateixa alçada i sorprenen per la seva bellesa ingènua i per la seva positura.

La decoració esculturada, si bé té un cert aire arcaic, és d’un rar mestratge, tosca i delicada, rica i variada al mateix temps i enriquida per una gran finor en el cisellat, del qual va poder ser model la Bíblia de Farfa, una Bíblia  catalana de Ripoll o de Sant Pere de Roda o potser el propi llibre de l’Apocalipsi, del Beato.

Sobre la data de construcció del claustre hi ha diverses opinions. Molts afirmen que és del segle XII, però quasi sense dubtes, es deu situar entre els segles XI i XII, doncs  sembla ser que existeixen documents que testimonien el seu acabament en el 1117 i tres dates del procés evolutiu de les obres en el 1019, 1038 i 1064.

En el claustre hi ha dues capelles que abans havien estat portes cap a l’interior del temple. Una dedicada a la Mare de Déu de Bell-Ull amb una delicada imatge del segle XIII obra de Bartomeu, un retaule del segle XVI així com el sarcòfag de Bernat de Creixans. L’altra capella dedicada a Sant Rafael hi ha el sepulcre de Na Leonor de Cabrera i també pertany al segle XVI.
Repartits per les quatre galeries, hi ha varis sarcòfags sostinguts per mènsules i urnes sepulcrals com el de l’arxidiaca Arnau de Soler, que va pagar el baldaquí, i altres dignitats.

Damunt la porta d’entrada del claustre s’hi troba la tomba amb l’estàtua jacent de Guillem de Montgrí, Sagristà Major de la Seu i arquebisbe electe de la seu de Tarragona i dues osseres més amb pintures romàniques, una del bisbe Arnau de Creixell (1199-1216) i l’altre segurament del bisbe Guillem de Cabanelles (1227-1245).

L’ABSIS GÒTIC

Nau central de la Catedral de Girona

Nau central i àbsis gòtic de la Catedral

La catedral romànica de Girona era una unitat completa però, a finals del segle XIII resultava insuficient per celebrar amb dignitat les solemnitats litúrgiques. Per això es va pensar en ampliar-la construint un absis de majors proporcions i d’estil ogival. Van començar els treballs al 1312 sent bisbe Bernat de Villamarí.

Sembla probable que s’intentava només la construcció de l’absis però, llavors es va incorporar al projecte un tram de tres naus per arribar fins a les tres naus romàniques.

El Capítol va decidir, al 1312, que l’absis i la girola tinguessin nou capelles i que la sagristia es construís en l’antic dormitori dels canonges.

Des de llavors l’absis gòtic i el tram de les tres naus van quedar adossats a la resta de la catedral romànica. Podem suposar que la part gòtica no devia encaixar bé amb la part romànica o que potser la magnificència de la part nova desprestigiava la vella que, els promotors de l’absis gòtic van veure la necessitat de construir tota la catedral seguint el nou estil i es va determinar continuar les obres.

Després de consagrat l’absis, les obres van continuar. Les van dirigir: Pere Capmagre des del 1357 al 1359, Francesc ça Plana des del 1359 al 1369 i llavors Pere ça Coma. Van haver seriosos dubtes a l’hora de fer una o tres naus donant lloc a varies reunions d’arquitectes. Si bé una majoria relativa era partidària d’una sola nau, a l’hora de la votació el dictamen va ser contrari. Però els arguments adduïts pels partidaris de la nau única va fer impacte en el si del Capítol i, el propi bisbe va demanar a Guillem Bofill un extens memoràndum referen a la gran nau que li va ser lliurat el 8 de març de 1417. Als vuit dies el Capítol va decidir seguir el projecte de Bofill: una sola nau.

Guillem Bofill empren les obres del primer tram dels quatre que compren el projecte, substituït poc després, per Rotlan de Lorena que va ser succeït per Pere Cipres al 1430 i aquest per Berenguer de Cervià al 1434 entre altres.

La construcció va ser molt lenta, al 1572 encara no s’havia acabat de cobrir el tercer tram de la volta. Amb el bisbe Fra Benet de Tocco i el seu successor Francesc Arévalo de Zuazo, es van accelerar les obres, es va posar l’última pedra del quart i l’últim tram al 1604. Així a principis del segle XVII es va acabar una gran fàbrica gòtica que havia començat dos-cents anys abans.

Enderrocades la portalada i les restes de la catedral romànica, que van servir de punt de recolzament de la bastida, es va poder apreciar la meravella de la nau gòtica més ample del món. Les seves dimensions són: 50 metres de longitud (la longitud total és de 76,93 metres fins l’inici de la capella gregoriana en el centre de l’absis), 34 metres d’alçada i 22,88 metres de ample.

Tenint en compte que l’alçada de la gran nau és molt superior a les tres del tram unit a l’absis, es va construir un mur amb la finalitat d’unir ambdues parts. En aquest es van col·locar, en els respectius centres de cada nau, tres grans rosetons, major el del centre i menors i iguals els dels costats. Aquests rosetons policromats contribueixen a il·luminar el recinte i a trencar la monotonia de l’alt mur que, sense ells, hagués resultat pesat i poc elegant. A més la galeria fistonada per gracioses finestres ogivals trilobulades que encerclen la gran nau, passen damunt els arcs de les dos petites i envolten la que acull l’altar major, li proporcionen un sentit d’unitat de singular bellesa que fa desaparèixer la idea de que el temple s’havia iniciat amb el propòsit de construir-lo amb tres naus.

La gegantesca volta ve reforçada per robusts contraforts entre els que es troben les capelles; la porta de Sant Miquel que dóna accés als claustres, a la capella de l’Esperança i a les sales Capitulars on es guarda el Tresor i la Biblioteca i, l’anomenada porta dels Apòstols en el mur meridional.

La porta dels Apòstols devia ser una altra entrada important del gran temple. Segurament degut a la gran lentitud de les obres va quedar sense acabar, havent-se construït solament les arcuacions gòtiques que sostenen les mènsules amb les estàtues dels dotze apòstols, obra de l’escultor Antoni Claperós que les va motllurar entre 1458 i 1460.

EL CAMPANAR

Campanar amb el rellotge de la Catedral

Campanar de la Catedral situat entre la façana principal i la Plaça dels Apòstols

És anterior a la façana. Es va iniciar al 1580 (acabat al segle XVIII) sent bisbe Benet de Tocco. Consta de tres cossos de planta octogonal. El principal és el del centre amb amples i graciosos finestrals separat de l’inferior per una motllura i ampla cornisa. Una escala helicoïdal de dos-cents graons, que arriba fins a la plataforma de les campanes i una altra de vuitanta-sis fins la cúpula, poden donar una idea de la seva gran alçada que es veu empetitida per la portalada i l’escalinata. La cúpula està coronada per un templet sobre la que gira, en forma de penell, una estàtua de bronze que hom anomena familiarment ‘L’Àngel’.

No té el campanar la deguda estilització, potser per no haver-se construït el segon que estava projectat a l’altre costat, que hauria tingut que ser simètric i una mica més petit.

LA FAÇANA

Façana barroca de la Catedral de Girona

Façana barroca de la Catedral de Girona

El Capítol, sent bisbe Sever Anther, va posar a subhasta la construcció de la primera fase de la portalada que va ser concedida a l’arquitecte de Vic, Francesc Puig. A finals del 1684 s’acaba aquesta primera part i al 1691 es comença la segona dirigida per Pere Baró, Pere Bret i Bartomeu Soriano. El tercer cos va ser acceptat per Soriano i, sota la seva direcció, es deu la modificació vertical dels pilastres i columnes amb la construcció de balcons a banda i banda aconseguint una major harmonia horitzontal.

Llavors es va procedir a la construcció de la rosassa arribant només fins a la meitat per la interrupció de les obres fins al 1729, quan es va contractar la fase que comprenia les estàtues de la Fe i de l’Esperança i l’acabament de la rosassa amb la seva corresponent vidriera.

Es van parar definitivament les obres al 1740.

Al 1957 el bisbe Cartanyà va impulsar l’acabament de la portalada segons el projecte de Pere Costa amb la construcció d’una galeria d’amplis finestrals i la col·locació de les estàtues dins les set fornícules buides totes elles són obra d’artistes gironins com Domènec Fita, Josep Mª Bohigas, Antoni Casamort i Jaume Busquets.

Tota la façana d’un barroc moderat i elegant, dins de les estructures renaixentistes, es troba desproveïda d’excessos decoratius i té la forma d’un retaule d’altar format per tres cossos superposats i per la gran rosassa que constitueix el més preuat element coronat per un floró triangular amb ornaments florals. La galilea, acabada al 1962, li dóna una major excel·lència i accentua la seva horitzontalitat en benefici de l’estructura de la gran fàbrica.

L’ESCALINATA

La sumptuosa i monumental escalinata va ser construïda al 1690 per iniciativa del bisbe Miquel Ponch sobre el projecte del 1607. Consta de noranta escalons amples, alts i espaiats i està dividida en tres replans. La balustrada limita a banda i banda amb les tradicionals boles coronant els pilars, és esvelta i proporcionada i els entrants existents en els replans li donen excel·lència i graciosa estructura tant per la seva mesura com per la seva grandesa.

L’ALTAR MAJOR

El conjunt de l’Altar Major el formen els següents elements: la reixa, l’altar, la sella episcopal, la tomba-sarcòfag del bisbe cardenal Berenguer d’Anglesola, el retaule, el baldaquí, sis canelobres de plata i una imatge de la Verge del Rosari en relleu.

La reixa. És segurament la primitiva reixa de l’altar romànic, de ferro forjat i molt austera en l’ornamentació.

L’altar. L’actual altar va ser consagrat el 30 de novembre de 1939. Consta d’un peu de marbre de l’escultor gironí Joan Carrera, damunt del que descansa l’ara romànica. És de tipus pirenaic d’alabastre del segle XI, procedent de la catedral romànica i està decorat amb arcuacions, florons i un fris molt fi de caràcter vegetal en forma de fulles que rodegen, en espiral, una canya. Abans de la part còncava, pròpia d’aquestes ares, es pot apreciar un tall a bisell d’uns 4 centímetres. Mesura 2,22 metres de llarg per 1,14 d’ample i en un angle es llegeix, amb certa dificultat, “Petrus, Episcopus“.

Tro de Carlemany

Sella episcopal o sella de Carlemany

Sella episcopal o Sella de Carlemany. Darrera del retaule i en un replà amb dos escalons per pujar i dos per baixar, es troba la sella episcopal romànica. És una notable obra del segle XI. Està feta d’un sol bloc de marbre de 120 per 135 centímetres. És molt elegant amb la part anterior dels braços esculturats formant tiges enroscades i en les extremitats, els símbols dels quatre evangelistes. La resta és llisa fistonada per senzilles motllures. La part posterior ofereix un relleu, segurament del segle XIV, amb un bisbe i alguns acompanyants.

Tomba sarcòfag del Bisbe Berenguer d’Anglesola. Està al costat de l’Evangeli. És obra del segle XV amb una estàtua jacent i figures funeràries en la seva cara anterior. És d’alabastre.

Retaule. El retaule, potser la peça més cabdal de l’orfebreria gòtica d’Espanya, consta de tres cossos de plaques de plata en relleu. Els seus autors van ser Bertomeu, Ramon Andreu i Pere Berneç. El va començar Bertomeu al 1320 i es va acabar l’any 1358. Mesura 2,20 metres d’ample i 1,80 d’alt. En el primer i segon cos es representen diverses escenes de la vida del Salvador i de la Verge i en el tercer, en grups de dos, sants, santes i imatges de bisbes a més d’un àngel i vint escuts de la casa de Cruïlles. En la cresteria la imatge de la Verge ocupa el centre, en el costat de l’epístola Sant Narcís i en el de l’Evangeli Sant Fèlix. Antigament rematava el retaule l’anomenada “Creu dels Esmalts”, atribuïda a Berneç.

El baldaquí. Representa el cel i està sostingut per quatre columnes, las dues posteriors una mica més baixes, embolcallades en una fina planxa de plata treballada amb ornamentacions vegetals i, en la seva base estan recobertes de jaspi. Té estructura de volta en forma de vela dividida en quatre segments per arestes que es creuen en diagonal. En la seva clau es representa la coronació de la Verge. Completen la decoració pedres precioses de molt valor. En els quatre segments hi ha varis motius ornamentals i en un requadre hi ha les figures de Sant Pere i d’Arnal de Soler donant del baldaquí.

Canelobres i la Verge del Rosari. Els sis canelobres són de plata d’estil barroc. La Verge del Rosari és una imatge en relleu repussat.

VIDRIERES

Les vidrieres de l’absis són extraordinàriament notables. Representen profetes que anuncien la mort del Salvador, passos de la Passió, el Calvari, la Resurrecció, Apòstols, Sants i els quatre Màrtirs.

Entre aquestes hi ha alguns dels més antics exemplars de vidrieria policroma de Catalunya. Totes les del segle XIV, que són la majoria, es reconeixen per la seva bonica factura, una mica primitives o arcaiques, que els proporciona un aire policrom d’inusitada bellesa.

En la gran rosassa de la façana se’ns ofereix l’Assumpció de la Verge i l’Arcàngel Sant Miquel en la part central del mur situat sobre la nau de l’Altar Major. Les dues rosasses col·locades damunt de les petites naus del creuer, ofereixen diversos motius geomètrics. Els quatre són d’equilibrada realització ennoblides per una variada i suggestiva policromia.

COR I TRONA

Es troba situat en el centre de la gran nau més a prop de l’Altar Major que de la porta principal. Destaca la Sella Episcopal realitzada pel mestre Eloi al 1351. Sobresurten damunt d’un fons de flors i alguns motius vegetals, quatre figures: la Verge, el rei Pere IV el Cerimoniós d’Aragó, un bisbe i un patge juntament amb alguns àngels tocant la trompeta i escuts, sembla ser, d’Arnal de Montrodón. És de gran valor artístic la decoració lateral amb amples volutes en espiral, tant en la part inferior com superior, que li proporcionen gran elegància i exquisida esveltesa.

TRONES

Estan col·locades en l’última columna del tram de les tres naus i són d’estructura renaixentista, sembla ser del segle XVII o principis del XVIII. El dibuix força abarrocat està realitzat amb indubtable gràcia. Tant per la seva estructura com pel lloc d’emplaçament, les trones resulten vistoses i trenquen amb la monotonia vertical on es troben assentats.

CAPELLA DE SANT MIQUEL I DE L’ESPERANÇA

Sepulcre de Ramon Berenguer II a la Catedral de Girona

Sepulcre de Ramon Berenguer II a la Catedral de Girona

Davant la Porta dels Apòstols s’obre al nord la Porta de Sant Miquel, exemplar gòtic del segle XVI en el timpà del qual i, damunt d’una mènsula, hi ha la imatge de Sant Miquel en alabastre. En un dels nervis de l’arquivolta hi ha un falcó en pedra, en mig relleu, en memòria de l’exemplar que portava Ramon Berenguer II “Cap d’Estopa”, al ser assassinat pel seu germà quan caçava als boscos d’Hostalric. Sembla ser que el cadàver va ser llençat a un petit llac i que el falcó va romandre damunt un arbre al costat del seu amo, el que va permetre recollir les seves despulles. Llavors va seguir la comitiva fúnebre fins el pòrtic de la catedral on va caure mort. Aquesta llegenda s’ha perpetuat en pedra.

La capella de l’Esperança va ser l’antic refectori dels canonges o escola de la comunitat. Conserva la seva volta romànica i, al costat de l’Evangeli s’hi troba un notable sepulcre renaixentista del segle XVI.

Direcció:

Plaça Catedral, s/n 17004 Girona
Telèfon: 972.215.814
Fax: 972.215.814
Correu electrònic: visites@catedraldegirona.org
Web: www.catedraldegirona.org