Museu d’Arqueologia de Catalunya

El Museu arqueològic està situat a l’antic monestir de Sant Pere de Galligants. Utilitzat com a magatzem de les excavacions arqueològiques de l’Empordà des de 1846, el museu provincial es va instal·lar al 1857. Al 1992 es va portar a terme el projecte de modernització de les instal·lacions així com una secció del Museu d’Arqueologia de Catalunya. En aquest museu podrà conèixer la història més antiga de l’home, des de la prehistòria fins a l’època medieval, en les comarques gironines.

El seu interès es centra principalment en l’explicació de l’activitat humana des de l’aparició de l’home en el Paleolític Inferior fins l’època Tardo-Romana, a través de les restes arqueològiques trobades en les excavacions dels jaciments de l’àrea compresa per les comarques gironines del Baix Empordà, el Gironès i la Selva.

El museu reuneix una sèrie de materials procedents de la vida quotidiana des d’instruments rudimentaris que fabricava l’home primitiu fins els més sofisticats objectes de luxe de l’època romana. En les galeries del claustre, s’exposa una col·lecció d’esteles (monuments megalítics), i làpides hebrees quasi totes sepulcrals, procedents del cementiri que la comunitat jueva tenia a Montjuïc, corresponents als segles XII i XV i constitueixen una de les més importants col·leccions d’Europa en aquesta matèria.

També s’exposen una col·lecció d’urnes funeràries i làpides gòtiques, quasi totes del segle XIV, una part de les quals procedeixen de l’enderrocat castell de Sant Francesc de Paula. En l’angle Nord-Est de la columnata es troba la lauda de Rotland de 1154 i, en front, en el mur de l’església, la de Bernat Aguiló, mort l’any 1273, ambdós abats de Sant Pere de Galligans.

PALEOLÍTIC INFERIOR (ENTRE 1000000 I 100000 ANYS)

L’home prehistòric va arribar a Europa, potser des d’Àfrica, fa més d’un milió d’anys. Era el Homo Erectus. Vivia en coves i campaments a l’aire lliure. En la nostra comarca només es conserva la indústria que tallava en pedra entre la que abunden útils fets damunt de pedra o còdols.

Materials d’aquesta època que podem veure són: pics, còdols tallats uniformement, discs (jaciments de Montjuïc, sobre Pedret). Talladores, làmines corticals (jaciments Sant Julià de Ramis: Pedra dreta, prop del Ter). Buris, resquills, rascadors denticulats (jaciment de Sant Aniol de Finestres, La Barroca). Pics trièdrics, còdols tallats bifacialment, poliedres, rascadors denticulats (jaciment de Torroella de Montgrí, Cau del Duc).

PALEOLÍTIC MITJÀ (ENTRE 100000 I 33000 ANYS)

Correspon a aquest període l’home del Neanderthal, amb la cultura musteriense. A l’any 1887, Pere Alsius va descobrir la mandíbula de Banyoles, que pertanyia a un home d’aquest període o del pre-Neanderthal. De l’època musteriense es coneixen les coves de Mollet, d’Abrera i els Ermitons. Hi ha també jaciments a l’aire lliure en la comarca de la Selva.

Restes trobades d’aquesta època: mitja mandíbula d’un ós de les cavernes, percussors, burís, puntes i rascadors (jaciment de Montagut, cova dels Ermitons, Sudernes). Ossos treballats, punxons, buris, raspadors, perforadors (jaciment Sant Aniol de Finestres, El roc de la Melca).

PALEOLÍTIC SUPERIOR I MESOLÍTIC (ENTRE 33000 I 6000 ANYS)

Amb el paleolític superior apareix l’home de Cromanyó, caçador, pescador i recol·lector. Les tècniques de fabricació dels seus utensilis experimenten un considerable avenç. Es distingeixen varies tradicions en el treball de la pedra i l’os, les quals relacionen els habitants de les nostres comarques amb les cultures del Paleolític Superior d’Europa Occidental. Aquestes cultures van de les més antigues a les més modernes : Aurinyaciense (33000-24000), Gravetiense (24000-18000), Solutiense (18000-15000), Magdaleniense (15000-8000) i Achilense (8000-7000).

La millora progressiva del clima després de l’última glaciació i potser també la creixent pressió demogràfica van portar a l’home de Cromanyó a una crisis en la seva manera de viure i el va obligar a dedicar-se cada vegada més a la recol·lecció i a introduir i acceptar l’agricultura.

Amb els seus enterraments i amb el seu art, l’home de Cromanyó ha donat repetides mostres d’espiritualitat. Són molts els jaciments d’aquesta època. Els materials que pertanyen a aquesta època són: diversos  tipus de buris, raspadors perforats, varilles semi circulars, agulles, arpons, punyals, punxons i restes d’animals carnívors (jaciment de Serinyà, Bora Gran d’en Carreras) i restes semblants en els jaciments següents: “Coma d’infern” Les Planes, “Sant Bebet” Sant Feliu de Guíxols, “Puig de les ànimes” Caldes de Malavella, “Cova de les Gorgues” Sant Julià de Ramis i “El cau de les guilles” a Roses.

NEOLÍTIC

S’ha denominat també aquesta era amb els noms de “Pedra nova” o “Pedra polida”.

L’home descobreix els mitjans de producció per adquirir aliments: la domesticació i el cultiu. L’agricultura i la ramaderia l’obliguen a viure més temps en un lloc fix, construeix cases permanents o de llarga durada i abandona la vida nòmada. La producció d’excedents permet un augment de la població.

Apareixen els primers vaixells i carros amb rodes.

També sorgeixen noves idees religioses derivades del moviment de l’agricultura i de la reproducció femenina com la Deessa Mare. El centre originari del Neolític és el Proper Orient, entre el 8000-9000 aC. Aquí va arribar sobre el 6000-4000  i les primeres manifestacions ceràmiques corresponen a les cardials (decorades amb la petxina cardium edule).

El ritus de l’enterrament és la inhumació individual. En el Puig d’en Roca (Girona) i a Sant Julià de Ramis s’han trobat dos necròpolis de sepulcres fosa. S’ha trobat vasos ceràmics, puntes, ganivets de sílex, punxons i indústria lítica (jaciment Sant Julià de Ramis i Puig d’en Roca).

MEGALISME

Cap el 2500 aC. a Catalunya la gent s’enterra col·lectivament en grans osaris, dòlmens, sepulcres megalítics o coves sepulcrals.

El fenomen megalític català només va afectar a la Catalunya vella, al nord del riu Llobregat i, va conviure amb la utilització de coves artificials o naturals d’enterrament. En la Catalunya nova només es van utilitzar les coves naturals i els enterraments eren col·lectius.

S’inicia al final del Neolític, pels complexos culturals campaniformes, primers introductors de la metal·lúrgia del coure a Catalunya (2500-1800 aC.).

EDAT DEL BRONZE

Enllaça amb la problemàtica del megalitisme i amb l’aparició d’una nova tècnica metal·lúrgica: l’obtenció de bronze, material format per l’aliatge del coure i l’estany principalment. S’inicia des de l’any 1800 aC. i perdura fins als voltants del 600 aC. amb l’aparició d’una nova tècnica, la metal·lúrgica del ferro.

L’Edat del bronze a Catalunya  està marcada per una estabilitat relativa i per una penetració d’influències del Llenguadoc i d’Itàlia.

Hi ha una notable densitat de població. S’aprofiten coves per viure i també s’estableixen poblats a l’aire lliure més freqüents en la zona interior que en la litoral. Coves d’enterrament col·lectiu d’inhumació.

Materials d’aquest període són: penjolls de curculles, collarets de dentalium, destrals de pedra polides, de bronze, objectes d’ornamentació, brasers  de bronze, sepultures (jaciments d’Agullana i d’Anglès).

LA TRANSICIÓ DE L’EDAT DEL BRONZE A LA DEL FERRO (1000-600 aC)

A finals del segon mileni hi ha una sèrie de moviments de pobles, motivats per l’augment de la població, l’esgotament dels recursos naturals i com a conseqüència l’ocupació de nous territoris, el canvi de clima, la regressió marina i la vulgarització del ferro com mineral i metall.

Els pobles indo-europeus que van interferir a través de diverses penetracions han estat denominats de diverses formes: camps d’urnes, camps de túmuls i Hallstat i les vies de penetració més freqüents van ser la transpirinenca i la marítima. Els dos primers grups se situen dins del Bronze final perquè va donar a conèixer a Catalunya la vertadera metal·lúrgia del Bronze i el tercer va influir en el canvi metal·lúrgic més important de la prehistòria, el coneixement del ferro.

El ritus més usual per enterrar els morts és la incineració. Aquest fet es dóna lloc a l’establiment dels primers poblats urbans.

LES COLONITZACIONS I LA FORMACIÓ DE LA CULTURA IBÈRICA (PRINCIPIS DEL SEGLE VI FINS MITJANS DEL SEGLE V aC.)

Cap a l’any 600 aC. arriben a les nostres costes els primers pobles colonitzadors històrics: fenicis, grecs, jònics i etruscs. La seva actuació en la cultura indígena produeix a mitjans de la sexta centúria la fase inicial de la cultura ibèrica a les nostres terres.

Cap el 550 aC. apareixen una sèrie de canvis importants.  En el pla urbanístic es passa dels poblats construïts per cases de planta més o menys circular fetes amb materials destructibles a cases de pedra de planta rectangular arrenglerades en carrers.

La fabricació de ceràmica experimenta un canvi important amb l’adaptació del torn ràpid. Les formes econòmiques de vida continuen igual però es van intensificant els contactes comercials. Els grecs van fundar les colònies d’Empúries i Roses.

LA CULTURA IBÈRICA (MITJANS DEL SEGLE V A PRINCIPIS DEL II aC.)

En la segona meitat del segle V aC. s’estableix una sèrie de ciutats fortificades, oppidum, que ens demostren unes condicions generals d’inseguretat.

Aquest també és el cas de la ciutat de Girona, doncs les seves muralles, de les que encara es poden veure algunes restes, van ser iniciades pels ibers. La característica principal d’aquestes és la d’estar construïdes per grans blocs (alguns de més d’un metre de longitud per 60 o 70 cm. d’alçada igualment que de gruix); aquestes grans masses de pedra apareixen superposades sense ciment de cap mena que les fixi. La seva antiguitat es podria remuntar al segle V o IV aC. encara que sembla que el més probable és que sigui menys, potser del III aC. Aquestes muralles denoten una menor perfecció constructiva que les d’Empúries i les de Tarragona.

Prop de Girona s’han trobat restes de poblats a Sant Julià de Ramis i a la Creueta, troballes que reforcen la hipòtesis que Girona pot haver estat centre de tots ells. La influència comercial d’Empúries és cada vegada més forta en el terreny dels voltants mentre que Roses fa notar la seva presència sobre tot al sud de les Gàl·lies. Apareix gran quantitat de ceràmica de fabricació àtica.

El comerç segueix sent prioritàriament l’intercanvi però a finals del segle IV aC. apareixen les primeres monedes. Les primeres de la península ibèrica es van fer precisament en les ciutats colonials del golf de Roses. Apareix també per primera vegada l’escriptura en llengua ibèrica.

D’aquest període s’han trobat dracmes, denaris ibèrics, àmfores, ceràmica fabricada a mà i urnes.

GIRONA ROMANA

A jutjar per algunes restes de muralles romanes descobertes (portal de Sobreportes, Torre Gironella, baixos d’una torre romana del carrer de les Ballesteries, tros de muralla en Escola Pia i torre romana a l’extrem superior del carrer dels Alemanys), el perímetre de la ciutat romana devia estar comprès entre el ja anomenat portal de Sobreportes (llavors porta de les Gàl·lies), l’antiga plaça de correus (avui entrada sud del carrer de la Força) i la Torre Gironella, seguia doncs per la muralla del carrer dels Alemanys fins el que avui és el carrer de les Ballesteries, continuava paral·lelament al riu Onyar, undarius, per remuntar llavors per la part est fins arribar als quarters dels Alemanys.

D’aquesta època s’han trobat làpides romanes, fragments d’escultures trobades en el segle XIX durant unes obres que es van realitzar en el casc antic especialment en el carrer de la Força i escales de la Catedral, pedres mil·liàries que marcaven l’entrada de la ciutat, ceràmiques àtiques com peces de vidre, mosaics com el de la vila de Bell lloc del Pla, sepulcres trobats en pedra sauló com els procedents del cementiri del Mercadal. Aquestes peces poden admirar-se en el Museu Arqueològic de la Ciutat.

Una pedra mil·liària trobada prop de Sarrià al 1876 portava una inscripció que va interpretar i traduir l’historiador P. Fita i la va atribuir a l’any 238 dC. En aquesta inscripció es consignava que en aquesta època es van restaurar els ponts i camins arruïnats de vells i que va controlar les obres “Quintus Decius”.

Pertanyen al segle IV els sarcòfags romanopagans encastats en els murs de l’altar major de l’església de San Feliu i al segle III el gran mosaic romà descobert el 1876 al mas “Pau Birol” a 3 quilòmetres de la ciutat.

A Palau Sacosta es van trobar al 1931 dues grans pedres mil·liàries una de les quals corresponia a la Via Augusta que tenia el seu origen al Pertús i seguia fins a Tarragona i l’altra, devia indicar el començament d’algun camí secundari.

Dels indicis de la romanització s’han trobat làmpades republicanes i Kalathos ibèrics de finals del segle I aC. (Casa Pastor, Girona).

I de l’etapa de la romanització plena s’han trobat amulets, claus, objectes d’ornamentació personal com anells, fíbules, arracades… objectes per a jocs com daus, miralls, objectes de tocador, accessoris per mobles, instrumental mèdic, ceràmica…

Per a més informació sobre l’època romana a Girona veure l’apartat d’història.

GIRONA VISIGÒTICA

Girona va encunyà monedes d’or amb els noms de varis reis visigòtics com Viteric (603-610), Sisenand (631-636), Khíntila (636-640), Ègica (687-701), Vítiza (701-709) el que prova també que Girona, en aquella època, era una població important. En les de Vítiza figura un cap que probablement representava al rei i la inscripció “Wittiza R.X.” en l’anvers i la inscripció “Gerunda pivs” en el revers. Sembla ser que la seca gironina va assolir la seva major activitat en la segona meitat del segle VII i principis del VIII que segons alguns historiadors creuen que aquesta vitalitat és precedent per la restauració cristiana carolíngia, operada a Girona com a ciutat de la “Marca Hispànica”.

L’art visigòtic va ser pel que fa a la construcció, un art modest i auster, els seus motius monumentals van ser singularment de tendència geomètrica, van fer servir l’arc de ferradura i van sobresortir en l’execució de joies i obres d’orfebreria.

A Girona s’hi troben poques restes visigòtiques, s’endevinen algunes en el recinte emmurallat. En la província en trobem alguns a Sant Julià de Boada, poblats de Ruig Rom a Roses, algunes restes en edificacions romanes molt antigues…

S’han trobat làmpades paleocristianes i fíbules a Sarrià de Dalt, ceràmica vermella i gris paleocristiana, sivelles de cinturó hispano-visigòtiques i romanes, estris per cosir (agulles i tisores), hams, eines agrícoles, utensilis de fuster com claus, martells…

Per a més informació sobre l’època visigòtica a Girona veure l’apartat d’història.

Direcció:
Plaça Santa Llúcia, s/n 17007 Girona
Telèfon: 972.202.632
Fax: 972.210.454
Correu electrònic: macgirona.cultura@gencat.cat
Web: www.mac.cat